Hi va haver un temps, molt abans que existissin les mil plataformes que hi ha ara, molt abans que la pregunta típica als dinars i sopars familiars i d'amics sigui "Quina sèrie estàs veient?", molt abans que triguéssim mitja hora en decidir si ens posem Netflix, Prime Video, Disney +, HBO o Movistar, i mitja hora més en decidir quina sèrie triem, hi havia un temps, dèiem, que tothom, absolutament tothom, estava pendent només d'una sèrie. La precursora de tota aquesta febre serièfila de nova fornada, la guspira que va fer que s'inventés la paraula spoiler, la sèrie que va originar tot un mercat negre de llapis de memòria que anaven passant de mà a mà amb cada nou capítol. Una febre setmanal (quins temps aquells) on amb cada final que obria una nova incògnita t'hi havies de posar fulles i esperar set dies a que s'emetés un nou capítol, i que va fer que milions de persones a aquesta banda de l'Atlàntic ens llevéssim a les tantes de la matinada per veure el darrer capítol perquè ningú no ens esbombés el final. En definitiva, una sèrie que ja t'atrapava amb la manera com començava, quatre senzilles lletres de color blanc sobre fons negre que s'anaven apropant i una musiqueta inquietant. Parlem, evidentment, de Lost:
Sí, ja ho sabem, el final va ser un bunyol i les darreres temporades van anar a pitjor. És el que té allargar com un xiclet una sèrie que en les seves primeres dues temporades va ser perfecta, combinant què passava amb els supervivents del vol 815 de Oceanic Airlines Sídney-Los Ángeles que s'havia estimbat en una illa enmig del no res amb els seus passats. Beneïda escotilla, beneïda sèrie de números 4, 8, 15, 16, 23 y 42, beneïda Iniciativa Dharma, beneïts Los Otros, la comunitat dirigida per Benjamin Linus i, evidentment, beneïts els personatges meravellosos com Jack, Kate, Sawyer, Hugo, Locke, Sayid, Charlie, Desmond, Jin, Sun, Juliet, Libby, Ana Lucía, Penny, Mr. Eko o Michael. Quedem-nos amb aquest últim, que tenia un fill que es deia Walt, el personatge més jove de l'elenc, i aquest, un gos que es deia Vincent.
Per si algú s'hi posa ara, 18 anys més tard, a veure-la, no revelarem què passa amb ell a l'illa maleïda ni si aconsegueix sortir d'allà. Només direm que 18 anys més tard, l'actor que li donava vida, Malcolm David Kelley, ja no té els 12 anys que tenia quan va interpretar el paper de Walt, sinó que ja en té 30.
I és que el temps, com amb tothom, també ha passat per ell. Associat per sempre més al seu paper en l'icònica sèrie, ha aparcat la seva vessant interpretativa després de participar, anys després de Lost, en sèries com Saving Grace, Ley & Orden o Me llamo Earl. I a què es dedica ara? A la música. Actualment, Kelley és integrant del grup MKTO (Misfit Kids and Total Outcasts), on rapeja al costat del cantant Tony Oller, excompany en la sèrie juvenil Gigantic.
Amb el seu primer senzill va arribar al número 2 a Austràlia, i amb d'altres temes, al número 14 a les llistes dels Estats Units. Un músic que d'estar perdut en una illa al mig del mar, ha demostrat que ha trobat el seu camí.