Aquest ha estat un d'aquells caps de setmana tan desagradables pels culers, que es repeteixen quatre o cinc cops cada temporada: els caps de setmana en què no hi ha Lliga, perquè les competicions de cada país s'aturen perquè es disputin partits de les seleccions nacionals. Ja fa temps que la gallina dels ous d'or que és el futbol, es va esprement i esprement i esprement, i si els futbolistes han de jugar cent partits l'any, ho fan i a callar. Tot s'hi val pel negoci. Però quan s'inventen competicions com la Nations League, posa més dels nervis. Vinga partits de seleccions, a més, aquest diumenge, amb pròrroga al Espanya-Països Baixos, perquè els futbolistes arribin esgotats als seus clubs. I tot, per jugar partits de costellada. Però bé, a lo que íbamos, pels culers, que no hi hagi partit de cap de setmana, és com si ens faltés alguna cosa. Menys mal que aquest dilluns tenim una data assenyalada que ens emociona.

Temporada 84 85
Temporada 84 85

I és que aquest dilluns 24 de març no és un dilluns qualsevol. És un dia que molts aficionats blaugranes tirem la vista enrere per recordar un dels moments més màgics i inesborrables de la nostra memòria culer. Un dia en que vam cridar d'eufòria al minut 87 d'un partit. Igual com ho va fer una de les icones d'aquest país, comunicador excels, pare de moltíssims altres professionals d'aquest país: Joaquim Mª Puyal. El mestre, com és conegut, tal dia com avui de fa 40 anys, va ser l'autor d'una de les frases més icòniques de la memòria col·lectiva blaugrana. Corria l'esmentat minut del partit que el Barça jugava al camp del Valladolid en la temporada 1984/1985. El Barça, entrenat per Terry Venables, s'estava jugant la Lliga, i aquell dia, el 24 de març de 1985, l'onze que va saltar a la gespa del Nuevo Zorrilla va ser el format per Urruti, Gerardo, Migueli, Alexanco, Julio Alberto, Víctor, Schuster, Rojo, Marcos, Clos i Archibald.

puyal
Joaquim Mª Puyal TV3

S'arriba al minut 87' amb 1 a 2 al marcador, gols de Clos i Alexanco, i si el Barça guanyava aquell partit, seria matemàticament campió de Lliga, després d'11 anys, que es diu aviat, 11 anys de sequera i després de l'adeu, a l'estiu, de Diego Armando Maradona. L'àrbitre, però, Sánchez Arminio, xiula penal a favor del Valladolid. La setmana anterior, el Barça ja va desaprofitar l'oportunitat de ser campió al camp de l'Hércules d'Alacant. Però un penal en contra va fer que caiguessin per 1 a 0... Es repetiria la història contra el Valladolid? Encarregat de xutar des dels 11 metres: el salvadoreny Mágico González. Al davant, el porter del Barça, Urruti, que es llança per arribar a la pilota, que anava prop del pal, i atura la bimba, com diria el Puyal. Un Puyal, però, que aleshores va dir una frase que ha quedat per sempre en les nostres memòries, en veure l'aturada del porter del Barça: "Urruti, t'estimo!".

Després, bogeria i eufòria col·lectiva. Botifarra d'Urruti al destí, i pocs minuts després, l'àrbitre xiula el final del partit. Onze anys després, el Barça tornava a ser campió de Lliga. I 40 anys després d'aquell penal, els culers ho recordem amb llàgrimes d'emoció:

El Barça de la temporada 84 85
El Barça de la temporada 84 85

Tots els culers vam estimar Urruti, al cel sia, i tots els culers estimem el Joaquim Mª Puyal.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!