Els oients de ràdio a Catalunya tenen veus molt interioritzades i reconeixibles, sobretot les de RAC 1 i Catalunya Ràdio, i especialment de professionals que han treballat a totes dues emissores. Veus com les de Basté, Clapés, els Òscars... Però tots tenen substituts, d'estiu, per Nadal, pels dies que falten, i aquestes segones veus sovint són igualment estimades. El líder, Jordi Basté, ha tingut de subdirector, i a vegades locutor principal d'El món a RAC 1 en absència de Basté, una veu càlida, la de Joan Lluís Garcia. Molts li han posat cara a partir d'un dia molt dur per ell, el del seu accident de moto camí de la ràdio, de matinada, al carrer Calvet, el que baixa de Via Augusta a la Diagonal a l'alçada de Francesc Macià. A 2 minuts d'arribar a la feina, aquest periodista de 43 anys i pare d'un fill de 7 anys va tenir un greu accident amb la moto. Al mateix edifici del Grupo Godó li ha fet una bona entrevista Víctor Amela per La Vanguardia. El relat de l'accident fa posar els pèls de punta.
Amela l'encerta amb una entrevista seca, sense floritures. El relat de l'accident en primera persona és esfereïdor. Joan Lluís Garcia: "Vaig patir un politraumatisme per un accident de moto, el 7 de juliol del 2022. Baixava per Calvet, el carrer que em porta a la meva feina a RAC1. Un escúter de 125 cc. Després de ser pare vaig jubilar la meva moto de 600 cc: “Si tinc un accident, que no sigui per mi”, em deia. Eren les 4.40 h del matí. Anava a 60 km/hora. Vaig fer un cop d’ull al retrovisor al taxi que venia per darrere. Vaig tornar a mirar endavant i ja no vaig poder frenar. Vaig veure una furgoneta creuada al meu carril, sortida d’una travessia a l’esquerra. La furgoneta de repartiment buscava una adreça... i s’havia saltat el semàfor en vermell. I vaig xocar contra el seu costat dret a la seva part alta. Em vaig estampar. Si hagués xocat pel morro l’hauria sobrevolat i hauria patit menys traumatismes. No vaig perdre el coneixement. Esquena a terra, veia la perruqueria de la cantonada i el semàfor... Dolor terrorífic, em costava respirar. El manillar de la moto em va rebentar la melsa. Per saber si quedaria invàlid, vaig provar de moure braços i peus. Sí que els movia, i vaig voler aixecar-me. Impossible! El dolor m’incapacitava. Tenia el maluc trencat, vaig saber després, i també costelles per diversos llocs: tècnicament un volet costal (tòrax inestable). Vaig escoltar el conductor de la furgoneta que sanglotava “No te mueras, no te mueras”. Ambulància, llitera, passadissos del Clínic, fluorescents del sostre, dolor insuportable, la Mireia, la meva parella, arriba: “Soc viu”. Sembla un relat de terror hiperrealista, a Barcelona tots podríem ser ell.
Amela desapareix de l'entrevista d'una manera encertadíssima. Les preguntes són irrellevants, no per lluir-se. Tot és l'entrevistat i aquells cinc segons que va mirar el retrovisor i no al davant. Joan Lluis Garcia emociona parlant del seu fill Quim que aleshores tenia 5 anys: "Visc sense melsa. Menys defenses, m’he de vacunar més. El pitjor va ser no veure el meu fill de cinc anys durant un mes. Vaig preferir que no em veiés així. Després de cinc setmanes enllitat, una infecció em va fer tornar tres dies a l’UCI, altre cop quiròfan per drenar... deu dies! La segona vegada em vaig deprimir. Com quedaré? preguntava als metges. Jo tenia un sol objectiu: agafar el meu fill en braços, un altre cop. Jugar junts. Com abans. He après com n'és de meravellosa la vida normal! No ho apreciava fins que em va fallar. Un dia vaig tornar a agafar la moto i vaig fer una volta a l’illa de cases, per comprovar que podia. I després la vaig aparcar: ja no l’agafaré mai més. He tornat a jugar amb el meu fill com abans! Soc feliç!". Li han quedat onze marques de forats al cos de les sondes i una nova forma de veure la vida. Ara és el cap d'Esports de l'emissora. Un dels radiofonistes més estimats de RAC 1. Pels companys, pel gremi i pels oients. Ben tornat a la vida.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!