Acostumats a l'excel·lència, als gols, a les victòries i a la glòria, la final de la Champions League femenina a Torí va suposar un cop de realitat molt cruel per al F.C.Barcelona. L'Olympique de Lió va recuperar el títol continental i l'etiqueta del millor equip del món sobre la gespa del Juventus Stadium. La qualitat, l'ofici, l'experiència i la contundència francesa va deixar les culers sense revalidar la corona, desactivant totalment el seu talent i empenta. Tampoc va ajudar gaire el paper d'una àrbitra incomprensible ni l'exhibició de poca esportivitat de l'OL, aturant el joc després de cada jugada. No calia. Però això també és la cara real de l'esport: guanyar a tota costa. I així ho van fer.
Fa llàstima tot plegat, sí. Per la il·lusió i el treball de les jugadores, pel compromís de l'afició, per la feina del club... Però la vida continua. I el Barça Femení ha de continuar pel mateix camí que les ha portat fins a aquest punt de la seva història. Res s'ha acabat a Itàlia: només és una patacada per tornar més fortes, més madures, millors. Millors durant els partits, perquè com a persones, esportistes i competidores son fora de sèrie. Es deixen la pell cada segon i això, per molts gols que encaixis en una nit important, és el que fa vibrar els seguidors. La imatge de les jugadores blaugranes agraint la fidelitat de les 15.000 ànimes que van esgargamellar-se a les graderies és una estampa preciosa. La injecció de moral que aixeca l'ànim culer.
Les noies del Barça van oferir el millor exemple de fair play possible només sentir el xiulet final d'un partit que no van poder remuntar. Era una empresa molt difícil, però durant 60 minuts (un cop refetes dels 3 gols en mitja hora de les franceses) hi vam creure. Podrien haver paït la derrota amb la frustració que acompanya aquests moments tan dolorosos, però elles no son d'eixe món. Cap retret, cap gest antiesportiu, cap sortida de to o menyspreu a les campiones o a la mateixa competició que acabaven de perdre. El millor exemple, el que van fer mentre recollien el premi de consolació, la clàssica medalla que diu "ets la número 2" i que costa tant d'acceptar. Tot el contrari: honor, orgull, valors.
Totes les integrants de la plantilla van actuar amb elegància, però si hi ha una jugadora que ha enamorat la culerada i molts aficionats del planeta aquesta és Aitana Bonmatí. No va ser la seva millor nit, tampoc la de la resta de companyes. Va ser substituïda per l'entrenador cercant un revulsiu que no va arribar. El somni s'havia estavellat, però la de Sant Pere de Ribes va penjar-se la medalla, la va mirar sense odi, la va besar i la va ensenyar a càmera. Que ho vegi tot el món. És el Barça. L'essència de la passió pels colors blaugranes. A les seves xarxes, escriu: "És un dia dur, d’aquells que costa aixecar-se. Un dia, però, que ens farà millors i del qual n’aprendrem molt. A vegades caus i la nostra responsabilitat és fer autocrítica per millorar i continuar el camí. A vosaltres, família, amics, culers, només tinc paraules d’agraïment per tot el suport i l’escalf, quedarà per sempre als nostres cors. Us en debem una. TORNAREM. Visca el Barça".
Hauran perdut la Copa, però segueixen sent números 1. Gràcies per tot i a seguir somiant despertes.