Alessandro Lequio i Ana Obregón fa mesos que lluiten sense descans contra el càncer del seu fill Álex. Des que fos diagnosticat que han mogut cel i terra perquè es recuperés. Fins i tot es van instal·lar a Nova York perquè el fill pogués rebre tractament a l’Sloan Kettering Center, un dels hospitals oncològics més importants del món. Més endavant van canviar Nova York per Nova Jersey i ara ja tornen a ser a Madrid.
Sembla que Álex Lequio ja es comença a trobar millor i fins i tot s’anima a fer bromes a les xarxes socials sobre la seva malaltia. Ara en parla a la revista ¡Hola!. En una entrevista que han publicat avui mateix, Lequio explica que s’enfronta al càncer amb humor. Però arribar a aquest punt no ha estat fàcil psicològicament: “Cuando me pasó esto me di cuenta de que no podía confiar en que después de este tren fuera a pasar otro. Ahora estoy como loco intentando saltar y subirme a cada uno que pasa”.
L’únic fill que tenen en comú Alessandro Lequio i Ana Obregón explica que no perden el somriure, per molt que pugui semblar difícil: “Somos una família que nos reímos de todo y así vamos a continuar”. L’Álex va intentar sobreposar-se a la malaltia amb un sentit de l’humor molt negre: “A veces me ponía a temblar o a hacer cosas raras de broma, para asustar a mi madre”. També fa broma sobre la seva imatge. “A mí, mirarme al espejo y parecer un reptil me hace gracia”, diu.
Malgrat li queda molt camí per recórrer, Lequio envia un missatge carregat de positivisme. Assegura que el càncer no és sinònim de mort, sinó de vida, perquè els pacients aprenen a viure cada dia com si fos l’últim. I malgrat que la seva situació és complicada, hi sap trobar la part bona: “No hay acontecimiento sobre la faz de la tierra, ni siquiera una guerra nuclear, que pueda unirnos más”. Els Lequio Obregón més units que mai per aconseguir que el fill guanyi la batalla.
I mentre espera que arribi el dia de l’alta mèdica, Lequio desitja normalitzar la paraula càncer. “Me gustaría incluso vulgarizar la palabra cáncer, para que la gente lo vea como un simple diagnóstico más”. L’Álex Lequio encara té camí per recórrer. Sempre amb un somriure.