Llegenda viva. Alexia Putellas ha aixecat la segona Pilota d'Or consecutiva a París, el màxim trofeu individual del planeta futbol. La migcampista blaugrana, malauradament lesionada pocs dies abans de disputar l'Eurocopa, repeteix un guardó més que merescut per moltes raons: la principal, és clar, és estrictament esportiva. I és una gesta perquè és la primera futbolista que ho aconsegueix des de la posada en marxa del guardó en categoria femenina. Quan la salut la respecta, ningú li pot fer ombra sobre la gespa. Fora dels terrenys de joc, a més a més, és una líder que demostra valors, humanitat i sinceritat. Aquesta descripció l'haurien de signar fil per randa tots i cadascú dels aficionats al futbol. A Espanya, a més a més, ho haurien de fer perquè resulta que és la jugadora més important de la seva història, superant també els homes. Però no serà així pel seu origen, la seva llengua, la seva cultura i identitat. Ser catalana és quelcom imperdonable per a determinades ments muy españolas y mucho españolas, els paladins de la catalanofòbia.
La de Mollet del Vallès va fer un discurs d'agraïment a la gala de la revista France Football que ha destacat per un detall que hauria de ser absolutament normal: expressar-se en la seva llengua. Només van ser 30 segons en una intervenció més llarga, també en castellà i anglès, però vaja, que el monolingüisme va col·lapsar a l'instant. Es pot resumir de diverses formes: gent que només sap un idioma queixant-se perquè algú en parla tres. O suposats "compatriotes" escopint contra una de les llengües del seu estat, un dels seus valors i tresors més menystinguts. Tant se val: tot plegat fa llàstima, per ridícul i reaccionari. Aquesta va ser la intervenció de Putellas.
El cas és que l'Alexia va calar foc a una metxa tuitaira que hem llegit en moltes ocasions. Una intransigència galopant, plena de mala educació, paternalisme pudent i cap mena de pudor. Cada piulada fa una mica més de vergonya que l'anterior, a mesura que les hordes espanyolistes s'abraonaven contra la flamant guanyadora de la pilota daurada. La idea és senzilla com el mecanisme d'un misto: dir-li "cateta" per parlar en català. Un desgavell. La carcúndia, sense embuts: "No mezcles catalán español inglés, que pareces de la serie el pueblo", "hablar catalán es un insulto", "paletada"... Tot i que si ens hem de quedar amb un campió o campiona d'aquesta categoria, tenim un possible guanyador: "Retiro mis felicitaciones, que la den mucho por c...". "Laísmo" inclòs, tu. Criatures.
El temps passa i algunes coses canvien, però d'altres segueixen immutables. Els atacs a la identitat catalana, per exemple. Un clàssic mesetario, com el sol y sombra. L'Alexia és el sol, i l'ombra, la caverna. Felicitats, crac!