La història del Barça té moments de glòria, d'excel·lència i d'èxit que són l'enveja del futbol mundial. Però evidentment també hi ha etapes molt més fosques, que el soci i l'aficionat desitjaria esborrar de la seva ment. Els més joves posarien un nom sobre la taula, el de Josep Maria Bartomeu. Tanmateix, els més granadets recordaran sense cap mena de dubte una etapa caòtica i nefasta: la de Joan Gaspart. Especialment greu va ser tot el que es va viure l'any 2000, amb la famosa fugida de Luis Figo al Reial Madrid del flamant Florentino Pérez a canvi de 10.000 milions de pessetes, 60 milions d'euros. Era el rècord del futbol mundial, i per no ser menys el club blaugrana va batre una altra marca digna del Guiness: malbaratar aquesta fortuna amb fitxatges lamentables. Dos noms en negreta i subratllats: el francès Emmanuel Petit i el madrileny Alfonso Pérez. La resta tampoc eren per llançar coets, però aquest parell...

L'Alfonso, ex del Reial Madrid que es va lesionar durant el famós 5-0 del Barça als blancs el 1994, va costar 2.000 milions. Va jugar 21 partits i va fer 2 gols, números impropis per a un davanter de suposat renom. Havia guanyat l'or olímpic als Jocs de Barcelona, i després de sortir del Madrid va tenir anys bons al Betis. Arribava a Barcelona amb aquella famosa frase de "era mi sueño de niño", perquè de petit era del Barça, però el de Getafe es va arrossegar pel camp fins que el van cedir i, més tard, el van retornar amb un llacet a l'equip de Sevilla. Una inversió catastròfica sobre el terreny de joc, però pitjor hauria estat que es quedés al F.C.Barcelona malgrat que marqués 40 gols per temporada. Per què? Fàcil. Per les coses que pensa, que diu i que no es calla. Millor ben lluny. 

Alfonso y guardiola Youtube
Alfonso i Guardiola / Youtube

Potser consideren que estem exagerant, però només cal llegir l'entrevista que l'Alfonso, de 50 anys, ha ofert al diari fatxa de referència, 'El Mundo'. Fidel a la seva filosofia, la capçalera aconsegueix treure del sarcòfag de la irrellevància a una mòmia obsoleta i plena de caspa. Atenció a les paraules del senyoro sobre les dones de la selecció espanyola de futbol, la seva lluita i reivindicació. El tuf a Varon Dandy, faria i anisete tomba d'esquenes. "Me parece muy bien que las mujeres tengan su espacio y sus derechos, como creo que tienen actualmente y desde hace bastantes años... pero creo que no puede ser equiparable para nada el fútbol femenino y el masculino porque todo va en función de los ingresos que generes y de la repercusión mediática. Y ahí no hay comparación. A mí me gustaría cobrar lo de Cristiano Ronaldo, pero no puedo ser tan bueno. No se pueden quejar de lo que es actualmente el fútbol femenino. Ha evolucionado pero deben tener los pies en el suelo y saber que no se pueden equiparar en ningún sentido con un futbolista hombre". Però no pensin que no es pugui resultar més repulsiu, no. Pérez marca el gol de la seva vida a continuació, vomitant sense control.

Alfonso Barça Youtube
Alfonso al Barça / Youtube

L'Alfonso s'embolica en la bandera, símptoma del fatxa recalcitrant patri, per explicar la problemàtica. "A mí me parece muy honesto decir: "Yo no me siento español, no voy a la selección". No lo comparto, pero lo veo más honesto que otros a los que, por prestigio y dinero, he visto vestir la camiseta de España sin sentirse españoles. Eso es de falsos. El tema aquí es si quieres o no quieres ir". De qui parla? Efectivament, de Pep Guardiola, excompany al Barça i al combinat de l'Estat espanyol. "En su caso, como en otros o el de las chicas, yo obligaría a besar la bandera española para saber que defienden con honor y honestidad la camiseta de su país. Eso, lo primero y luego ya protestas por lo que quieras. Me parece bien que pidan lo que consideren, pero la selección está por encima de todo". Li diríem per què s'equivoca, però cal perdre el temps? Millor deixar-lo amb la joguina, ja s'avorrirà. Ha tingut el seu minut de glòria. 

Esppaña JJOO Barcelona
Alfonso, a prop de Guardiola, amb l'or olímpic a Barcelona 92 / F.C.Barcelona