Ana Obregón continua absolutament devastada per la mort prematura del seu fill Álex Lequio. El càncer va acabar amb la vida del jove de 27 anys, i l'actriu no troba sentit a la seva vida. Ja ho explicava quan la notícia encara era recent: "se apagó mi vida". Dues setmanes després, segueix sense consol. I s'ha buidat en una carta colpidora a les xarxes socials.
"Nunca te ha gustado que hable de ti públicamente, perdóname, me lo pide el corazón". Així comença l'escrit, que agraeix les incomptables mostres d'afecte que ha anat rebent durant aquest malson. Un text ple de records, com "tus primeras palabras fueron : “yo solito”, antes que papá y mamá. Y tú solito has querido vivir una vida discreta, sin protagonismo". La malaltia es va creuar en el seu camí: "has luchado con una sonrisa, ayudando y animando". Poc a poc es va trencant i Obregón no pot contenir-se: "¿Qué puedo decirte? Que eras /eres mi vida y ahora ya no hay nada. Que perder un hijo es morir y tener la obligación de vivir."
Un nen que perd els pares és orfe. Una mare o un pare que perd un fill no hi ha paraula per descriure-ho. Així n`és de terrible.