Ana Obregón torna a ser notícia. Fa una setmana tornava de Miami amb la filla-néta Ana Sandra Lequio, una criatura engendrada a partir de l'esperma del seu difunt fill Álex, mort tres anys abans víctima del càncer. Aquell cop va ser terrible, la va destruir. Totalment comprensible, perdre un fill és una de les coses més antinaturals de l'existència humana. El dol va adquirir magnituds extraterrestres; és evident que la seva salut mental va quedar malmesa. La recuperació ha estat lenta, lentíssima. Fins i tot incompleta. El que ningú coneixia, més enllà d'un petit grup d'escollits i íntims, era el mètode que estava emprant per guarir les ferides. El més impensable, tan antinatural com la pròpia mort. Un nadó de mare biològica de lloguer i pare difunt. Era la voluntat de Lequio Júnior, assegura per justificar-ho. Encara avui costa de creure-ho.
Aquest episodi tan colpidor té diverses derivades, i una d'elles és un llibre. 'El chico de las musarañas', un text que va començar a escriure l'Aless i que l'Ana ha completat en la pràctica totalitat. L'actriu l'ha presentat en societat aquest migdia enmig d'una expectació majúscula, amb desenes de mitjans pendents de cada paraula i cada gest de la mare-àvia. En termes d'espectacle, la cita no ha decebut. La intensitat del xou s'ha disparat per mil, molt bèstia. No volem jutjar la madrilenya, però amb observar-la des d'una posició neutral tenim prou. El millor exemple és una frase que ha deixat anar durant la trobada amb els mitjans, en companyia de les editores del llibre i de la seva representant, Susana Uribarri.
La frase pertorbadora d'Ana Obregón sobre el seu fill mort
L'Obregón ha deixat anar una bomba pertorbadora mentre explicava com va prendre la decisió de tirar endavant amb la proposta editorial: "Me estaban intentando convencer pero yo no estaba muy segura porque no sabía si tendría fuerzas. Este libro es una catarsis, he tenido que revivir momentos profundamente dolorosos. Bien, pongo mi móvil sobre la mesa y de repente empieza a sonar. Miro y ¿de quién era la llamada?" S'ho poden imaginar, per molt que sigui inimaginable. Era Aless Lequio. El mort. El seu nom apareixia a la pantalla, assegura convençuda. Una trucada des del més enllà, sorprenent per dos motius. Pel més obvi i perquè el terminal portava dos anys tancat en un calaix. Si aquesta història no els sembla prou forta, però, esperin. Hi ha més.
Testimonis recolzen Obregón i la senyal del més enllà
L'Ana té testimonis. Precisament les seves acompanyants durant la reunió. La directora de no-ficció de l'editorial pren la paraula: "Era de Aless. Ana se lo enseñó primero a Susana, que se echó las manos a la cabeza y, muy nerviosa, nos enseñó el móvil sonando". La mare-àvia ho va interpretar com a una senyal divina: "Me dije que tenía que hacerlo porque es lo que quería mi hijo. Con esto cierro sus tres deseos: sobre todo, tener una hija y después que se publicara su libro y abrir una fundación con su nombre para investigar el cáncer". Increïble. Alessandro Lequio, el iaio no iaio, no va desencaminat: aquesta és una història de terror.
Allò de "Anita la Fantástica" no era un mite.