Espanya es trenca i els salvadors de la pàtria treuen la cavalleria i els tancs. També a les cadenes de televisió, amb un Telecinco que vol convertir-se en la gran veu del sector més dur i radical. A fer punyetes el codi ètic de Mediaset, aquella excusa barata para fulminar 'Sálvame' i acabar amb qualsevol vestigi de progressisme a la seva graella. Ana Rosa Quintana, la reina caiguda de l'entreteniment blanc, familiar i lliure d'ideologies, ha donat un cop de puny a la taula i s'ha llançat de cap amb tirabuixó contra els enemics de la nació. Taula monogràfica de "debat" per obrir el moribund 'TardeAR'. Com als vells temps.
Una taula trista, però. Allò era un desert. L'acompanyaven la seva segona Beatriz Archidona, la pepera Cristina Cifuentes, el periodista Alberto Sotillos (fent el paper del primo de la partida de pòquer) i un Xavier Sardà desorientat, en constant lluita, lleialtat a la mestressa o als seus ideals. Complicat paperot del català, un dia el més hater del PSOE, de l'independentisme, de l'amnistia o el traspàs de Rodalies, i avui recollint cable. Potser alguna trucadeta recordant-li favors del passat, ves a saber. El cas és que Sardà és una caricatura. Sap greu, però és així. Per cert: on era Mario Vaquerizo? Per un dia que podia dir coses ben fatxes i frívoles... i falla. Desastrós.
Ana Rosa ha començat la setmana molt crescuda. Les manifestacions de la dreta extrema i l'extrema dreta són històriques per a ella, mai s'ha vist una concentració així des del discurs de Martin Luther King. Milions i milions i milions d'espanyols de bé han pres els carrers i no els faran callar. Han despertat la bèstia, quina por, mama. El to i els arguments, nauseabunds. Un clàssic. Curiosa crònica la que fa de la mani de Madrid: "Como periodista, me pasé por la manifestación y no oí un grito contra Cataluña, sí contra Puigdemont". O l'ha somiat o es va equivocar de protesta. Tot podria ser. "Esto no hay nadie que le pueda quitar importancia ¿Pedro Sánchez va a escuchar a la calle?" Un recordatori, Quintana: Sánchez et va escoltar i et va respondre al teu plató. I et va destruir. Però la memòria és selectiva, com amb les amnisties fiscals i altres històries.
La xarxa bull amb l'homilia anarosil i la posa en el seu lloc. Els comentaris no deixen d'inundar les plataformes. Pot pensar el que vulgui, però prendre el pèl al personal ja no. Mai més. Està molt vista. I tomba a naftalina.