Pels seguidors de l'NBA, a banda dels mítics Boston Celtics i Los Angeles Lakers, una altra franquícia ens va robar el cor a molts de nosaltres ja fa uns quants anys. Un equip, els Chicago Bulls, que comptava amb el millor jugador de bàsquet de tots els temps, el mític Michael Jordan. La seva samarreta vermella amb l'icònic número 23, amb el logo del toro, és una de les samarretes més venudes del món, encara ara, i mira que fa anys que 'Air' va penjar la samarreta. Però veure aquells Bulls era entrar en una altra dimensió. Veure els Jordan, Pippen, Rodman, Kukoc i companyia era pessigar-se veient jugar com els àngels als toros.
Aquesta passada matinada, l'equip, que no passa precisament pels seus anys més gloriosos, celebrava una nit especial, una 'noche latina', on els Bulls eren 'Los Bulls', amb article en castellà, i on la pantalla gegant que penja del sostre del seu pavelló, el videomarcador del United Center, va retre homenatge a un dels presentadors i narradors més emblemàtics del món del bàsquet en general i de l'NBA en particular. Algú que ens va fer perdre moltes hores de son veient els partits que ell retransmetia a altes hores de la matinada al costat del seu inseparable Antoni Daimiel al Canal+. Parlem del gran, inimitable i únic Andrés Montes.
El periodista espanyol, que malauradament ens va deixar el 2009, amb només 53 anys, tenia un look i una manera de narrar úniques. La seva imatge, calb, amb les seves ulleres rodones i sobretot, una corbata de llaç, era meravellosa. I encara més la seva bondat i la seva manera de veure i viure el bàsquet. Els seus sobrenoms, les seves frases definint jugadors, i no només en bàsquet, perquè recordem que també va narrar partits de futbol per La Sexta, on va popularitzar allò de "Salinas, ¿dónde están las llaves?", al costat de Julio Salinas. Però sobre l'NBA, hi ha desenes de frases que els fans no hem oblidat: "triiiiiiiple", "¿por qué todos los jugones sonríen igual?", "Eso no es un pase, es una sandía", "La vida puede ser maravillosa", "Tiquitaca, tiquitaca", "Viviendo la magia del bàsquet", "Bienvenidos al curso baloncestístico...", "¡Jugón!", "Aerolíneas Jordan", "Shaquille O'Neal y el artículo 34: 'Hago lo que quiero, cuando quiero, como quiero y donde me da la gana'", "Qué bien nos lo estamos pasando". I així fins a l'infinit:
Doncs bé. Durant el partit dels Bulls en aquesta passada jornada llatina, contra els Miami Heat, en el descans del primer quart, el United Center va projectar a les pantalles del videomarcador una narració llegendària de Montes al Plus. Una cistella mítica, de les que més es recorden (i mira que en va fer de tots els colors) de Michael Jordan, la que va aconseguir en les finals de l'NBA de 1998 contra els Utah Jazz. Unes imatges de l'icònic llançament, trencant els malucs d'un rival (Russell), acompanyades per les paraules apassionades i embogides de Montes i el seu "¡Jordan, Jordan, Jordan! ¡Canasta, canasta, canasta! Me llamo Michael, Michael Jordan. Como James, James Bond!", que ha passat a la posteritat.
Unes imatges que van veure els aficionats que van anar a veure el partit dels Bulls i que ha emocionat a molts fans, començant pel seu inseparable Daimiel (que, recordem, després d'aquesta cistella va deixar anar el també mític "Dios volvió a disfrazarse de jugador de baloncesto"). Un Daimiel que al·lucina en veure-ho, "¡Increíble!":
Llàgrimes dels fans recordant aquell moment i veient l'homenatge a la pista dels Bulls. Andrés Montes, etern.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!