El seu nom va irrompre a les nostres vides ara fa un any. Pocs coneixien públicament fins a aquell octubre de 2020 l'Angela Dobrowolski, la dona del productor televisiu Josep Maria Mainat des de feia una dècada i mare de dos dels seus fills. Una notícia, però, va fer saltar pels aires el seu anonimat: el suposat intent d'assassinat del de la Trinca mentre dormia. L'autora seria l'Angela, que li hauria injectat una sobredosi d'insulina per evitar quedar-se sense l'herència del magnat, que es volia divorciar. El crim, però, es va quedar a mitges. Mainat va entrar en coma, però no va morir, sortosament. Encara no hi ha decisió judicial al respecte, ni sembla que hi hagi evidències d'una condemna. Tanmateix, l'escàndol va encetar una traca inimaginable, sòrdida, cruel i de vegades còmica, si no fos per la gravetat dels fets. La casa familiar d'Horta es convertia en l'escenari de tota mena de trames impactants: prostituts, agressions, perruques, drogues, robatoris, terrats, càmeres de vigilància i homes de seguretat. L'audiència estava bocabadada i estabornida. Després vindrien les denúncies, els assalts als domicilis del productor, el desnonament i l'empresonament de Dobrowolski, així com l'allunyament dels seus fills.

Una història tan espectacular com punyent, on els bàndols sempre han estat ben definits. A ella li ha tocat el paper de la dolenta, una impressió alimentada per comportaments desesperats i temeraris. Malgrat tot l'Angela no ha dit la seva última paraula. I només té una meta entre cella i cella: que la gent l'escolti i la cregui. No ho té fàcil però no perd l'esperança, i vol aixecar-se i reinventar-se. En un terreny, a més a més, ben conegut pel seu exmarit: la televisió. L'Angela és el fitxatge més sorprenent del '8maníacs' de Miquel Valls a la nova 8tv, i no passarà desapercebuda. La seva secció, 'El repte Dobrowolski', ens permet veure-la aquest mateix diumenge a partir de les 15:30 emmanillada pels carrers de Barcelona, demanant ajut als vianants a través d'una càmera oculta. L'humor és la seva eina per guarir ferides i construir una realitat nova. Costarà i molt, però la pitjor part de l'infern, com ella ho nomena, ja ha passat. Un infern que ha volgut compartir amb EN Blau.

Angela Dobrowolski / Montse Giralt

- Al llarg d'aquest any t'hem vist en diferents canals de televisió oferint el teu testimoni, però després de passar 6 mesos a la presó ningú s'imaginava el pas d'entrar a formar part d'un programa de televisió i amb aquest paper. Com ho expliques?

- Tenia la televisió molt a prop, sí, però mai no vaig formar part d’ella. Les crítiques diuen que estic buscant la fama davant de les càmeres i a qualsevol preu. És incorrecte i absurd. Havent estat casada 13 anys amb un productor amb aquesta influència hagués entrat d'una altra forma. La realitat és tot el contrari: en aquesta dècada junts mai no L'he acompanyat en cap esdeveniment, ni photocall, ni catifa vermella. No volia exposar la nostra família. De fet sempre el vaig animar per portar la nena, la seva filla adoptada. Per tant, no busco fama. La fama no volguda s'ha presentat a la meva porta i s'ha instal·lat allà. Ara que el vidre ja s'ha trencat, que el mal ja està fet, què he de fer? Deixar-ho així? Durant aquest temps he viscut molta impotència per forces fora del meu control, superpoderoses i violentes. He viscut coses terribles i no podia fer res contra elles. Ara m’estimo més dominar jo la narrativa. Si volen fer broma de la meva vida i desgràcia, millor que ho faci jo!.

El 'Repte Dobrowolski' a '8maníacs' / 8tv

- Tens la sensació que d'aquesta manera pots revertir la percepció de ser considerada com a la dolenta de la història?

- Jo sempre m'he vist com a una persona reservada, tímida, intel·lectual i humil, mai he buscat la vida pública. La primera vegada que em van detenir ja va ser un trauma amb una transcendència vital molt greu. I després mig any a la presó. Encara ho estic assimilant. Però no se si la gent és conscient de la destrucció del meu entorn social, de la meva persona i de l'aïllament, la separació dels meus contactes, dels meus fills. Que d’un dia per l'altre les persones amb les que has passat una dècada i que pensaves que t'apreciaven deixin de contestar els whatsapps, no t'agafin el telèfon o te'l pengin, i que després passin a bloquejar-te... El dia que Josep Maria va segrestar els nostres fills va ser el pitjor de la meva vida. Recordo que vaig expulsar un crit, vaig fer dos cops de puny contra la paret i el soroll em va sorprendre, perquè no l'havia sentit ni percebut mai abans. Una reacció visceral, sí. Ara tothom diu que sóc de visceral, i això em sorprèn perquè sempre m'havia vist a mi mateixa com a l'alemanya reservada, freda. Aquest dia vaig descobrir-ho del tot. Va ser molt fort. A partir d'allà va començar la guerra, l'intent desesperat de recuperar els meus fills. Trobar-los perquè els havien fet desaparèixer sense notificar-me a on anaven, amb qui hi eren, quan tornarien… No puc dir una altra cosa més que ha estat un segrest, una sostracció de menors. I quan preguntes als teus contactes des de fa 10 anys, de forma desesperada, "on són els meus fills" i et bloquegen, això no és violència? Aquestes persones han col·laborat en aquesta missió, ha estat una bufetada i una decepció vital. Una altra.

Angela Dobrowolski a '8maníacs' de 8tv amb Miquel Valls / Montse Giralt

- La separació dels teus dos fills ha estat el cop més dur de tots. I el detonant d'una caiguda encara més pronunciada.

- Van ser mesos i mesos de desesperació, d'intentar qualsevol via, trucar la policia, dir-li als meus advocats, explicar-li a la gent el que ha passat. No hi havia manera de comunicar amb el meu ex. M'havia d'inventar personatges, però no em vull delatar perquè potser torno a necessitar-los. Ho feia per intentar arribar a saber què en feia i en quin moment. Jo no estic acusant aquest senyor, me la sua, no formaria part de la meva consciència ni de la meva vida si no tingués els meus fills segrestats. Em vaig veure durant mesos a la nostra casa familiar, amb les joguines pel mig, jo sola. A més a més, patint l'assetjament de subjectes i individus que sospito que eren detectius i sacaokupes. Ho penso perquè tinc una gravació de'n Josep Maria on ho admet. No sóc idiota, t'adones quan una persona t'està seguint, i vaig fer vídeos. I t’ho explico perquè quan dius que t'estan seguint tens aires de boja. Aquest període és el que jo nomeno com el meu infern, el que comprèn entre el segrest dels meus fills fins el moment en el que van venir els filipins. Ells van ser els primers que em van acompanyar. L'infern va ser un temps en el que vaig conèixer un dolor desconegut, com quan mor un fill. És tan greu que et sents contínuament com a un zombi.

Venia d'una època de bullying, de degradació i humiliació, estava sola, i finalment em va deixar al carrer. Jo ja veia quina era la seva intenció, ho estava preparant. Ara, el que no vaig veure era amb quina intensitat vindria contra mi. Mai no vaig pensar que arribaria tan lluny. No el veia capaç. Sabia que els volia sota el seu control per dues raons: pel procés civil de divorci i com a càstig. Abans del procés ja havia començat, fent que els nens estiguessin fora quan jo volia fer activitats amb ells. Anava allunyant-me molt abans del segrest. Després l'infern es va agreujar per la part econòmica: havia de mantenir una casa de més de 500m2 sola i havent-me tancat totes les aixetes. Estava al mes d'agost amb 1200 euros de nòmina havent de pagar dos cops la serralleria, 750 euros. Per què dues vegades? Perquè després de segrestar-los tenia previst deixar-me al carrer. Fins i tot el tinc gravat: "Fot el camp, no et volem aquí!". M'ha deshumanitzat, m'ha privat de tots els meus drets humans: com a dona, com a mare i com a ésser humà. He perdut fills, entorn social i habitatge en un temps rècord.

Angela Dobrowolski i Josep Maria Mainat / @angeladobrowol1

- La teva detenció va ser motivada precisament per entrar a la casa d'Horta saltant pel terrat.

- No era la primera vegada. Quan les coses anaven suposadament bé, vam haver de fer-ho la nit de Cap d'Any, l'última vegada que vam fer un pla familiar. En tornar de sopar ens havíem deixat les claus dins de la casa. En Josep Maria em va ajudar a enfilar-me per la façana i entrar per la terrassa. Vaig sorprendre'm que fos tan fàcil. Temps després vaig recordar aquesta situació i això va ser el que em va salvar. Una mica d'agilitat, una relació favorable de musculatura i pes, un bon equilibri... i una mica de valentia. Amb aquesta acció vaig evitar quedar-me al carrer. És això agressiu? He ferit algú? He perjudicat o malmès cap objecte? Només he entrat a casa meva. Doncs bé, fixa't en la cronologia dels fets. Fins el novembre això era la meva llar, el 4 de novembre em van desnonar i el 4 de gener, dos mesos més tard, la mateixa acció que m'havia salvat és el que em transporta directament a la presó de Brians.

No em canso de dir quant de penedida que estic d'haver comès un delicte i que aquesta acció m'hagi allunyat més dels meus fills. Jo sóc perfectament capaç d'entendre els fets legals que vaig provocar, però demanaria que tothom intentés entendre el que he viscut al meu interior. Jo només m'he defensat a mi mateixa, perquè tota la resta d'instàncies m'havien fallat. No només això, també em feien la botifarra. Per exemple, recordo Ana Rosa Quintana dient “Mainat manté totes les vies de comunicació obertes”. A veure, què és més coherent: mantinc les vies obertes i després demano ordre d'allunyament i prohibició de comunicació, o impedeixo qualsevol contacte, ni un senyal de vida, construeixo un mur i després demano l'allunyament i la prohibició de comunicar-me? Totes aquestes incoherències que intento assenyalar són per la impotència de voler cridar: “la veritat està davant dels vostres ulls. En Josep Maria menteix moltíssim". Això m'està passant per aquesta raó, no perquè hagi comès cap crim o delicte. Tampoc per una patologia o drogoaddicció.

- El poder de convicció de'n Josep Maria sembla inabastable, segons el que expliques. 

- Jo li diria monstre, l'imagino com a un brau. M'ha acusat de tota mena de barbaritats, i tot comença per una denúncia, o moltes, basada en fals testimoni. Diverses difamacions en premsa: per exemple, imagina't quan t'adones pels diaris que el teu ex posa un senyor de seguretat dient que “Mainat posa seguretat per por que l'Angela pugui robar a la seva empresa”. Al·lucinar és quedar-se curt. Aquesta línia de difamar-me L'he experimentada per totes les vies. Trucava a tota Barcelona per explicar aquesta infàmia de tan mal gust. En un principi pensava que era broma, que no anava de debò. Avui en dia he arribat a la conclusió que va seriosament. Ell menteix, i ho sap. Tot i així pensa que té la justificació moral per fer-me tot allò que m'ha fet. 

Per això et vull explicar l'exemple de la drogoaddicció. Jo, honesta, beneïda, idiota, vaig admetre que hi havia un consum lúdic de drogues. Aquesta confessió no em va generar, com jo pensava, gens de credibilitat. El resultat va ser que “ah, acaba d’admetre que consumeix drogues!”. Per la part contrària, ell va dir que no consumia i va explicar tota una narrativa sobre mi atribuint-me un consum patològic. El van creure paraula per paraula. Ara, un any després d'aquesta campanya mediàtica han arribat els resultats toxicològics. Ell ha sortit positiu en cocaïna i marihuana. Jo, negativa. Des que han sortit els resultats estic intentant demostrar que és mentida. I no ho dic jo, que no em voleu creure. Ho diu el forense! Aquesta persona que té la cara i els collons de mentir amb aquest detall, no és l'única cosa en la que està mentint! 

Angela Dobrowolski durant l'entrevista / Montse Giralt

- Aquests resultats han arribat durant aquest estiu. Poc després vas penjar una fotografia molt impactant sobre el tema al teu compte de Twitter, un mitjà realment explosiu.

- La foto l’ha vista més de mig milió de persones. Quina ha estat la transcendència? Has vist ressò mediàtic? Se n'ha parlat en alguna tertúlia? No hi ha hagut res al gran paisatge comunicatiu. Miquel Valls, presentador del '8maníacs' i estimat company, m'ha entrevistat davant d’Echavarne, els laboratoris d'anàlisi. Què va passar? Tú ho has vist a Telecinco, a Ana Rosa? Ho van tallar, fora. Ho amaguen, s’ho callen. Però quin titular han triat en substitució? El del "jovenzuelo": "Ángela se busca un jovenzuelo, ya no quiere maduritos". Casualitat que hagin triat un comentari que va sortir al final, de broma, per deixar-me com a una gilipolles? Amb això vull dir que fins i tot ensenyant evidències que sóc innocent, no he aconseguit res. Telecinco tapava, no diré a un dels seus, però algú a qui li tenen por. La frase que sento sovint al meu voltant quan em defenso i explico la realitat de les coses és "tu ets la mare dels seus fills i mira el que t'ha fet; imagina't que faria amb mi". Tothom veu que aquest senyor té el poder per fer que vagin darrera una persona, i tenen por d'això. Ningú vol posar-se en el meu lloc. 

En quant al compte de Twitter, és el meu únic medi de comunicació no censurat. Però fixa't en la diferència d’estils: tot el que jo publico ho faig amb el meu nom i cognom, prenc la responsabilitat del que dic acceptant les conseqüències i les crítiques. Jo denuncio que sospito que la campanya mediàtica va ser dirigida, originada i alimentada per la part contrària. Tinc a moltes persones escandalitzant-se i cridant que atempto contra el dret a la intimitat i a l’honor. I jo em pregunto, a l’octubre de l’any passat, quantes persones es van escandalitzar respecte del meu dret a la intimitat? No es va molestar ningú. La situació no ha canviat. Josep Maria segueix sent l’estimat, el creïble, víctima i màrtir. Jo, la delinqüent, la boja, mala peça, està com a una cabra… És el resultat d'aquesta gran campanya contra mi. L'únic que puc fer és dir les coses com són, no tallar-me i denunciar-ho. Denuncio que aquest senyor està fent això. És violent, és baix, és covard. I estic molt farta d'aquesta actitud d’actuar des de l’ombra i posar una doble cara.  Per al públic sóc el pare que se sacrifica, el bon home, el símbol nacional de Catalunya. I en realitat, faig una altra cosa. Sospito que està molt marcat pel seu temps com a productor, actuant i dirigint des de l’ombra. Dona les ordres als executors, als lacais, als peons. Ara bé, el productor en si no és una figura covarda, pren responsabilitats, al final posa el seu nom. En aquest cas, els productors executius del Cas Mainat no figuren en la seva obra. I això és covard.

- Qui més hi ha en aquest entramat, doncs?

- Sospito que el júnior, en Pol: públicament dona la cara en algunes coses, però de forma no oficial ho fa encara més. Busca poder, és un personatge en segon pla, perquè no té les capacitats de dirigir gaire. Ho dic amb tota la sinceritat. És més un pitbull que no pas l'amo. També la seva filla adoptada i el fill adoptat, així com el seu cap de manteniment, Guillermo Espallargas. Jo poso noms i cognoms. Per què ho se? Perquè tinc la confirmació per part de diversos periodistes: “aquesta persona m'ha venut això”. Tinc una videogravació del ‘lacayo jefe’, Espallargas, que ens robava els fusibles. Però no la puc utilitzar, perquè és una càmera col·locada en direcció al carrer, i es podria considerar un delicte. També podem parlar de la seva secretària, qui va encarregar-se de gestionar i pagar els detectius, ella personalment va col·locar micròfons, GPS… ho se perquè la vaig enxampar in fraganti. Tot això no surten a les gravacions de casa. Diuen a Twitter que un home que té tota la casa plena de càmeres no pot ser un maltractador. A veure, les càmeres són seves, només surt el que a ell li interessa! Quantes vegades he demanat als meus advocats que demanin una ordre judicial perquè alliberi les gravacions!

Angela Dobrowolski al plató de 8tv / Montse Giralt

- Quina és actualment la situació judicial entre vosaltres?

- No totes les denúncies estan arxivades, com s'està dient, hi ha alguna pendent encara. Però quin és el problema amb aquestes denúncies? Que no han tingut èxit tot i ser reals. Mira, tenim aquí un cas espectacular que és ficció, i tenim uns casos reals i d'una gravetat que no deixen indiferent, però que no van ser espectaculars. Per tant, tota l'atenció pública, fins i tot la dels advocats, també la dels meus, va anar al cas espectacular. “Un famós denuncia la seva dona d'haver intentat assassinar-lo per fer-se amb l’herència amb l’amant”. És l'únic que ha cridat l'atenció, no la realitat. Per d’altra banda, els fets reals: ni tan sols els meus advocats li han donat la importància i el temps, a més a més d'investigació i recursos. Jo no tinc un bufet d'advocats al darrera. Vaig tenir un d'ofici en esclatar el cas, i vaig acabar amb una representació legal particular perquè d’un dia per l'altre em vaig trobar al calabós. Tenia dues opcions, o pagava un advocat o agafava un d'ofici. El risc, passar-te anys a la presó. Aquí va començar el meu endeutament. I no puc pagar totes les hores que caldrien per mantenir-me fora de la presó i perseguir el que s'ha comès realment. Per manca de recursos no hi ha justícia. Encara hi confio, però. Jo no demano ajut, només que em creguin. Em poden treure tot, però mai no el dret a pensar com penso i defensar-me.

- Què queda d'aquella Angela que va viure 10 anys de matrimoni feliç?

- Segueixo sent una persona per naturalesa optimista i positiva. Se qui sóc. Se el que va passar. I tinc l'esperança que alguna força equilibri l’univers. No vull dir que el que m'ha fet sigui irreparable, però els danys i les cicatrius són de per vida. Podria arribar algun dia a perdonar que sigui el responsable del meu empresonament per un minut d'abraçar els meus fills. A dia d’avui sóc una delinqüent per aquest minut. Mai no el podré perdonar, però, per haver portat les coses al nivell dels fills.

Angela Dobrowolski / Montse Giralt