L'adéu de Joan Manuel Serrat als escenaris ha estat a l'altura de la seva carrera: se'n va fent un soroll ensordidor. Els fans del Noi del Poble-sec encara estan emocionats pel seu últim concert al Palau Sant Jordi de Barcelona; els crítics tampoc s'han desempallegat del seu enuig per fets que van passar durant l'actuació. Hi ha una polèmica principal, l'ús del català. O millor dit, la reacció del cantant de 79 anys (els fa aquest 27 de desembre) quan algú del públic li va demanar/exigir que s'hi adrecés en castellà durant un dels seus discursos: "Ah, sí, perdón, en castellano, que así nos entendemos todos". Un gest molt criticat, clar. Posava la llengua del país de genolls. S'ho podia haver estalviat.
En tot cas, no són només els catalanoparlants els que li fan retrets en matèria lingüística, no. Una part de l'espanyolisme també. En el seu cas, però, per una altra raó: per cantar massa cançons en aquest idioma al seu concert de comiat. 12 en català, 10 en castellà. "El fracaso estaba asegurado", escriu una de les plomes més crítiques i furioses dels columnistes d'El Mundo, un català unionista com Arcadi Espada. "El bienqueda", es titula el text. I és, com a moltes de les coses que diu aquest autor, un autèntic festival de mala llet i acusacions fora de lloc. Supera, de fet, la qüestió de la parla i de llarg.
Espada i Cayetana, d'acord: massa català en l'adéu de Serrat als escenaris
Què li passa a Espada? Doncs que va trobar a faltar moltes de les que considera com les cançons més potents de l'artista. Si l'Arcadi hagués preparat el repertori hagués estat molt diferent. És el que passa quan ets molt fan d'algú, fins aquí tot normal. El que fa el seu escrit fora del que es podria considerar normal, però, són els motius. Llengua, política i la cirereta marca de la casa d'insinuacions aberrants i de mal gust. Anem a pams: en quant al català, "no existen cantantes bilingües. Su obra en castellano es más rica y más amplia que la catalana. Esto cuesta poco defenderlo, menos en Barcelona". Sí, efectivament, a la capital de Catalunya se sent el català com a llengua primera, oficial, materna, pròpia. Per molt que li molesti a aquells que no parlen català ni a la intimitat, com deia que feia l'Aznar. Parlant del José Mari i abans de continuar: qui ha reblat el clau d'Espada de manera pública? Cayetana Álvarez de Toledo. Només faltaria. Tot queda a casa.
Dures insinuacions d'Arcadi Espada contra Joan Manuel Serrat
En tot cas, el pitjor arriba més tard, quan parla de la relació entre els temes que va cantar en aquest idioma i "relaciones públicas determinadas". Concretament, compara Serrat amb Salvador Sostres per la cançó "Quasi una dona". La lletra és al rovell de l'ou, "el olor a pan blanco recién salido del horno", per afirmar que "a Sostres casi lo meten en la cárcel por desprestigiar a su contraparte úrica". Quin corporativisme i germanor, oi? Si tenia problemes amb aquestes estrofes, s'ha esperat fins l'últim dia per ensorrar-lo. Curiós. També apunta que d'altres títols cantans "en la lengua vernácula" parlen de prostitució, de sexisme... El català, dolent, dolent, dolent. El castellà, pur, genuí, sa, fantàstic. És de traca. I mocador: no sabem si per eixugar les llàgrimes o tapar-se el nas.
"Yo me debo a mi oficio", conclou Espada, rebent l'amén de la seva estimada Cayetana. Ara queda per saber exactament de quin ofici parla. O millor dit, amb quina intenció el practica. Tenim una lleugera sospita de la resposta, clar.