Les TV i les xarxes socials han reaccionat a la notícia més terrible d'aquest estiu, l'assassinat a sang freda d'un nen d'onze anys, Mateo, mentre jugava al seu petit poble de Mocejón, Toledo. La primera reacció va ser com totes les primeres reaccions, de por, de pànic, per com n'és d'inhabitual que assassinin un nen. El pitjor va venir quan, amb el cadàver encara calent, els racistes, la ultradreta i els xenòfobs van difondre la sospita que l'assassí fos un jove marroquí perquè al poble hi ha un centre de MENA, d'acollida de menors no acompanyats. Hi ha digitals com Estado de Alarma de Javier Negre que van titular "¿Es marroquí el asesino de Mateo?". Onades de xenofòbia a twitter i algun tertulià de TV fent el ridícul donant per certa la mentida no confirmada per cap autoritat sobre la nacionalitat de l'assassí. Ara que ja se sap que és espanyol, ha acabat l'odi racista. La reacció està girant de la por i l'odi a la compassió, perquè l'assassí és un jove de 20 anys amb una discapacitat mental del 75%. Ara tothom pensa en els quatre avis d'aquests dos joves, víctima i autor del crim, que viuen en un poble petit. És un autèntic drama. Només es pot culpar que no hi hagi diners públics per donar assistència psiquiàtrica a persones com aquesta.
Entre tanta porqueria als mitjans i a les xarxes, els matinals de TV especulaven sobre la nacionalitat de l'autor del crim com si això fos el més rellevant. A qualsevol ciutadà el primer que li ve al cap quan algú mata un nen és "Per què ho ha fet" i no "Qué pone en su DNI". I ara tothom està abatut perquè la història no té un dolent. L'autor confés no sap ni per què ho va fer. Entre tota aquesta consternació emergeix una peça imprescindible, una entrevista al pare de l'autor del crim publicada com una crònica, un reportatge fabulós del periodista d'El País David Expósito, Acaba amb la frase que l'autor del crim, el noi de 20 anys amb 75% de discapacitat intel·lectual, li va deixar anar al seu pare al calabós quan ja havia confessat l'assassinat a la Guàrdia Civil. La frase fa por: "Veo máscaras, papá".
Fernando es el padre del joven de 20 años detenido por el asesinato a puñaladas de Mateo: “Desde hace un tiempo ha dejado de hacerme caso. Se ha vuelto un niño contra su padre”. Reconoce que padece una discapacidad del 75% y que no toma medicación https://t.co/2gOCBaUOan
— EL PAÍS (@el_pais) August 21, 2024
Aquest tuit del diari conté un dels millors reportatges que s'han escrit en molt de temps. Avís, és de pagament. El periodista entra a casa de l'autor del crim on ara viu el seu pare, divorciat fa nou anys de la mare del noi. Tenen un altre fill, germà petit de l'autor del crim, de 16 anys que no apareix al reportatge. La fotografia que il·lustra la peça periodística és el pare entrant a casa d'esquena. Millor no ser reconegut. Li han destrossat el cotxe amb pintades, "Asesino". L'home ha fet de ramader, de paleta i ara és vigilant de seguretat i té el fill gran discapacitat tancat i un nen mort en mans del fill. El pare repeteix "Solo quiero cerrar los ojos". Parla del seu fill, l'autor del crim: “Es callado, sin amigos, necesita salir a la calle para estar bien, casi sin hambre ni sueño”.
El reportatge és impressionant, pel valor de l'entrevista, pel que hi diu i com s'explica, gairebé una peça literària, amb l'afegit que el lector sap que allò ha passat de debò fa tres dies. Ha aixecat admiració fins al punt que periodistes de la competència, com Mayka Navarro, l'ha lloat. Sense morbo, groguisme ni prejudicis. Un respir entre tant de dolor. I una omissió que cal evitar: l'autor del crim, com la víctima, també té nom. Es diu Juan.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!