Un dels professionals més respectats de TV3 és el periodista Carles Castellnou. La veu de Televisió de Catalunya a Madrid, fent de corresponsal durant molts anys, és algú que paga molt la pena seguir. Quan dona notícies i explica què passa davant càmeres, però també, quan agafa el telèfon mòbil i publica tuits o fotos a les xarxes socials sobre alguna cosa que li grinyola del que l'envolta.
Castellnou no té pèls a la llengua i no es talla un pèl a l'hora de dir en veu alta què li ha passat o què ha vist. Sigui on sigui. Fa uns mesos, va al·lucinar quan va viure una situació penosa a l'estació de Sants de Barcelona, quan uns agents de seguretat contractats per Renfe van dir-li, sense cap tipus de vergonya, "No voy a hablarte catalán”, “Me la suda el catalán”. S'ha de ser miserable.
“No voy a hablarte catalán”. “Me la suda el catalán” Agents de seguretat contractats per @Renfe a Barcelona Sants pic.twitter.com/Xc7hqWLV6V
— Carles (@krlescastellnou) March 30, 2021
Castellnou s'estima la seva llengua i les seves tradicions, per molt que volti més per Madrid que per Catalunya. Parlant de tradicions, esperem que aquesta tardor no li hagi passat com l'any passat, quan va anar a comprar panellets, que allà es diuen empiñonados, i li van donar un succedani amb tota la voluntat del món, suposem, però que feia llastimeta. Unes boletes minúscules amb quatre pinyons mal comptats, que ell, que és de bona pasta, va donar per bons: "Comprats, petits, però suficients tenint en compte que sóc a Madrid i els diuen buñuelos o empiñonados":
Comprats, petits, però suficients tenint en compte que sóc a Madrid i els diuen buñuelos o empiñonados. pic.twitter.com/IBFOKzxpbi
— Carles (@krlescastellnou) October 30, 2021
Els panellets, tota una dolcíssima tradició que cal preservar allà on sigui. El que aniria bé d'una punyetera vegada seria anar esborrant del mapa una altra mena de tradicions o hàbits, una manera de parlar i de fer més pròpia del segle passat i d'un país en blanc i negre amb tuf de masclisme i sexisme pels quatre costats. Una Espanya retrògrada on, per exemple, es pintava l'habitació d'un nadó acabat de néixer de color blau si era nen o de color rosa si era nena, a més de la roba, en la mateixa línia. Un país on depenent del que agafessis per jugar et deien que això és cosa de nenes, o de nens, segons si agafaves una nina o una pilota de futbol. Amb el temps, anem deixant aquest sexisme enrera, però que ningú es pensi que ha quedat enterrat per sempre. Encara queden vestigis que fan posar els ulls com a taronges, com li ha passat al Carles a Madrid.
El periodista ha vist l'exterior d'una botiga que sembla un calaix de sastre. Un poti-poti ple de cartells i rètols on venen de tot: 'Pintura para cristal y cerámica', una 'Oferta permanente de 6 bolis BIC por 1,50€' o de '4 Pilot por 7€', 'Pintura para paredes, techos o manualidades en general', 'Flexos y compresores', 'Libros de texto' i... joguines. Quines? No es veuen des de l'exterior, però el que queda clar és que a la botiga hi ha dos cartells que no deixen lloc a dubtes: hi ha 'Juguetes de niño' i 'Juguetes de niña'...
Reacció del bo d'en Carles en veure-ho? Estupor i una expressió que li ha sortit de l'ànima: "No fake"... No cal afegir res més. Per desgràcia, té raó, no és cap mentida que continua havent-hi un sexisme que tomba.