Aquest dilluns, com cada inici de setmana, els culers teníem un motiu més per fer (als que ens agrada) una cosa altament recomanable: llegir la premsa fent un cafè abans d'anar a treballar. I com dèiem, aquest dilluns, aquest hàbit ha estat encara més reconfortant, ja que després de la descomunal victòria d'aquest diumenge del Barça contra el Madrid a la final de la Supercopa d'Espanya, els culers som avui una mica més feliços. Repassada brutal de Xavi Hernández a Carlo Ancelotti, els jugadors madridistes ni ensumaven la pilota perseguint ombres, els jugadors del Barça, que en una actuació imperial, especialment de Gavi, Pedri, Balde, Araújo o Frenkie de Jong, van aconseguir que tot el món quedés meravellat.
Alegria, com dèiem, la d'aquests culers aquest dilluns a l'hora de llegir el diari... O a l'hora d'escriure-hi. És el cas del periodista Carles Francino. El locutor català de la Cadena SER, culer reconegut, ha publicat el seu habitual article d'opinió a les pàgines d'El Periódico. Però aquest 16 de gener, el tema del qual ha preferit parlar Francino no té res a veure amb el futbol, sinó amb la política, tot i que sovint es diu que el futbol i la política no són dos mons tan radicalment oposats com caldria pensar, i que sovint, determinades actituds al Congrés semblen les mateixes que en algunes grades d'alguns estadis amb els seguidors més hooligans.
El locutor ha parlat de què passa a Catalunya i de les mentides que arriben (i es creuen) en determinats punts de les espanyes, fent bo allò d'embolica, que fa fort, fent bo allò que molts polítics ultres fan, mentir descaradament sobre què passa a Catalunya (o què diuen ells que passa a Catalunya) i creure-s'ho. Per què? Arran del que vam sentir fa uns dies amb l'intent de cop d'estat al Brasil, que alguns comparaven, amb molta baixesa moral, amb el que va passar a Catalunya el 2017. Parlem, of course, de la poca vergonya de la portaveu del PP al Congrés, Cuca Gamarra.
Francino considera que a Espanya, sovint, com ara, s'ha mentit: "mentir con descaro cuando se difunde el bulo de que en España la ocupación violenta de instituciones quedaría tipificado poco menos que como travesura por las reformas que ha impulsado el Gobierno de Pedro Sánchez en el Código Penal. Es falso, claro, pero da igual. Porque la política ya no es un contraste de ideas sino un combate a cara de perro por fidelizar a los tuyos y agruparlos contra un enemigo, el que sea". Francino avisa que la política, diu ell, ara ha esdevingut en un "combate a cara de perro por fidelizar a los tuyos y agruparlos contra un enemigo, el que sea. La ultraderecha lleva ventaja en estas prácticas, sí, pero cuidado porque nos estamos metiendo todos en una suerte de guerra de religiones, donde a los seguidores -potenciales votantes- se les exige, por encima de todo, fe. O sea, considerar herejía todo lo que venga de fuera".
Al periodista se li ha encès la llum per tenir tema pel seu article setmanal d'aquest dilluns veient la tele. Concretament, assegut al sofà de casa veient una pel·lícula que va agafar per casualitat l'altre dia en un canal. Un film de fa temps, molt famós, de Mel Brooks, una joia de l'humor com és El jovencito Frankenstein. I per què va pensar en Catalunya i la independència? Per una escena molt concreta, mítica i inoblidable, que segur que els que l'han vist, recordaran bé. Hi ha un personatge, Frau Blücher, que cada cop que sona el seu nom, altera als cavalls: "Me encantó ver otra vez a Marty Feldman haciendo la puñeta a los caballos, que relinchan automáticamente en cuanto oyen el nombre de Frau Blücher". I aquí ve la comparació: "La política española tiene también su palabra fetiche para provocar agitación. Y esa palabra es 'Catalunya'. A la que si encima se le añade independentismo, como estés cerca del caballo, además del relincho -y algún rebuzno- te puedes llevar una coz. Pero es lo que hay. Toca resignarse y aceptar que Catalunya volverá a ser el arma arrojadiza en este año electoral".
Francino diu que "no tengo tan claro que haya que plegarse también a admitir la mentira como moneda de uso corriente. Es verdad que los hechiceros del 'procés' dieron munición a todas las variantes del españolismo; desde la de los supuestos patriotas que añoran el modelo de una, grande y libre; hasta personas que, simplemente, se sienten parte de un país que no desean ver troceado". Però per ell, no justifica les mentides que es diuen des de bona part d'Espanya.