Desconeixem si Carles Francino viu en una caseta baixa apartada de tot, enmig de la calma, la pau i la tranquil·litat del camp, i sense cap veí en molts metres a la rodona, o si pel contrari, el seu habitatge es troba en un bloc de pisos i al replà, al pis de sota o al de dalt, a banda d'ell i la seva família, hi ha d'altres veïns. Si es tracta d'aquesta segona possibilitat, desconeixem també com es porta ell amb els veïns, si se saluden cordialment, si es queixen o es critiquen mútuament quan surten de l'ascensor i tanquen la porta de casa o si té una boníssima relació i fins i tot van a córrer junts. Sigui el que sigui, segur que no té uns veïns com els que tenen una parella de Barcelona que acaben de ser pares del seu primer fill.
Una parella del barri de Sants, pares primerencs, que no dona crèdit al que es van trobar penjat a la porta. Un cartell d'uns veïns molt tolerants que van indignar la parella. La mare va esclatar i ho va compartir a xarxes, manifestant la seva indignació: "El que ens hem trobat penjat aquest matí a la porta de casa, el meu company i jo, fa èmfasi de l'egoisme recalcitrant, la falta de tolerància i d'empatia, que hi ha en aquesta societat en què vivim". I què es van trobar? Una nota on uns veïns els hi deien coses com "estamos muy molestos con los lloros del bebé (...). Llevamos más de medio año aguantando sin tregua los lloros (...). Grita a pulmón tanto de mañana como sobretodo de noche (...). Hace mucho tiempo que no podemos descansar (...). No creemos normal que un bebé esté por la noche más de 15-20 minutos llorando de seguido (...). Durante el día no queda otra que aguantar todas las lloreras que tiene, pero por la noche ya se hace bastante insoportable".
La notícia ha generat una encesa resposta a 'X', abans Twitter, i també s'hi ha referit el locutor de Reus. En un article al diari El Periódico, Francino al·lucina de com hi ha persones que es posen tan poc en el lloc de l'altre. Un exemple més de com de vegades, la societat se'n va en orris. I ha esclatat contra els que van escriure la nota que van titular amb "QUERIDOS VECINOS DEL PRIMERO DEL BEBÉ". Francino entén la "frustración de la madre del bebé que tiene la extraña costumbre de llorar", diu amb tot el sarcasme del món. I és que té tota la raó. Els nadons ploren. Tots. Uns més i d'altres menys, però és el que hi ha. I a qui no li agradi, que s'hi posi fulles. Francino també escriu que la mare lamenta "la falta de empatía que rezuma la nota y el uso del anonimato para algo que es de primero de convivencia".
Francino entén que "las grandes ciudades añaden un plus de dificultades y de tensión para conservar la calma y relacionarse con los demás; está el ruido de las motos, de los coches, de los bares, de los camiones que recogen la basura, las sirenas, las aglomeraciones en el metro o en el autobús, los fiesteros que van de madrugada aullando por la calle…". Però queixar-se pels plors d'un recent nascut és senzillament, miserable. "Quejarse porque llora un bebé, y sobre todo hacerlo a través de una nota anónima, creo que es récord olímpico de intolerancia. Será la herencia de los Juegos del 92. Decididamente, no vamos bien". No cal afegir res més.