L'humor és un art. No ho discutirem pas. També és un exercici perillós: la línia entre fer riure i ofendre és fineta, de vegades invisible. També, però, pot ser grotesca i patètica. Hi ha de tots els colors, però no tots mereixen el mateix respecte. Hi ha qui s'arrisca i va contracorrent amb sàtires ben fonamentades, de la mateixa manera que d'altres opten pel clàssic "caca, cul, pet, pipi". El més bàsic del més bàsic, vaja. Ep, que hi ha públic de tots els gustos, que no exigeix gaire perquè o bé tot li fa gràcia o el seu tipus d'humor frega l'encefalograma més pla que la ciència hagi vist mai. L'exemple escatològic no és literal, es pot reinterpretar de moltes maneres. I si no que li pregunten a Juan Dávila, actor madrileny que té una recepta d'èxit infal·lible: se'n parla d'ell sí o sí després dels seus xous. Una altra cosa, clar, és com.
A Barcelona, per exemple, a Dávila comencen a xiular-li les oïdes. El Teatre Borràs acull el seu espectacle "La Capital del Pecado 2.0", que pel vist a xarxes (sí, Juan, no hem vist la teva obra) es resumeix en interaccions amb el públic assistent. El que a Madrid, a casa seva, coneixen com vaciladas. Molt bé. Prendre-li el pèl al pati de butaques és una fórmula antiga com el fil negre, però efectiva. Ara bé, mira que hi ha elements, eines, excuses, arguments i oportunitats per fer humor. Però que facis servir el comodí de mofar-te de la llengua d'altres persones, fer-ho a casa seva i vantar-te de la teva originalitat no diu res de bo.
Els "acudits" catalanòfobs de l'actor madrileny Juan Dávila a Barcelona
El vídeo que Dávila penja cofoi recull un fragment d'una d'aquestes converses amb una de les persones que va pagar l'entrada per veure'l en directe. Potser a la localitat hi havia un apartat de lletra petita que advertia de la possibilitat de ser ridiculitzat durant la funció per motius lingüístics, ves a saber. Segur que no, que va ser sorpresa, fruit d'una espontània ment brillant i àgil, de les que les agafen al vol i et fan pixar-te de riure... i que se't pixin a sobre. Li va passar a una espectadora que es diu Dolors, un nom que va fer col·lapsar en Juan: "Dulors (sic)". El paperot és força penós, traspuant catalanofòbia passiu-agressiva, molt divertida i tal. "Dulors que es Dolores. Es que me empezáis a hablar en catalán y no me toquéis los cuions (sic), que es cojones. Poco a poco voy entendiendo. Y como frijols (sic) es frijoles". Un festival.
La xarxa ensorra Dávila, ni punyetera gràcia
Doncs bé, la seqüència està sent un veritable èxit de visualitzacions i de bufetades a Juan Dávila. Repassem que s'està dient d'ell i de les seves gracietes, començant per un Antonio Baños que la torna sense botar. "Make Bocatacalamares paletos again". D'altres també són contundents: "Te has olvidado del hashtag #imbècil...", "mediocritat al poder", "fas cringe", "jefe se suposa que ets humorista professional?", "me reí más con la muerte de la madre de Bambi"... I el que li queda. La bola va creixent.
Si això li serveix per vendre entrades i no passa gana, endavant. Bertín i Arévalo necessiten un tercer espasa, pensa-t'ho.