Catalunya continua de dol. Aquest divendres 22 de juliol ha estat un dels dies més tristos pels catalans dels darrers temps. Perquè se n'ha anat la meravellosa i estimadíssima Núria Feliu. Se n'ha anat una de les grans, una icona absoluta de Catalunya, una de les persones més estimades del país, que deixa un llegat de música, cançons inoblidables i bondat només a l'alçada de les més grans. Catalunya plora la mort de la cantant Núria Feliu als 80 anys. Ha mort una de les dones més emblemàtiques de casa nostra, un referent, filla pròdiga del seu estimat barri de Sants, a la Núria, tothom l'estimava. Com bé la va definir Pilar Rahola en un sentit adeu, a banda del seu talent i la seva bonhomia, quatre característiques que marcaven el caràcter de la cantant eren la "Constància. Compromís. Fermesa. Dignitat. Núria Feliu ha mort com va viure: amb una constància i una fermesa extraordinària, en la lluita, en la creença, en la defensa i en la convicció que aquesta terra nostra podia ser lliure i havia de ser lliure".
L'escriptora destacava el que no li hem agraït prou a la Núria, aquesta defensa ferma i aferrissada de la nostra llengua, de la seva llengua que tant estimava i portava orgullosa per tot arreu: "fent-ho sempre en català, es va comprometre amb l'idioma català i es va comprometre amb la identitat del nostre poble i amb la nació catalana i amb la seva llibertat. Va dedicar la pell a traduir en català, a cantar en català cançons de tota mena, boleros, jazz, cançons tradicionals, moltes cançons americanes... Ho traduïa tot i ho convertia en nostre. I a través de la llengua catalana ens recordava que tenim un idioma universal". Ho va fer tota la seva vida, lluitant contra els elements repressors de les espanyes i contra els hiperventilats que començaven a treure foc pels queixals quan la sentien cantar en català èxits internacionals. I un bon amic seu, el periodista Tatxo Benet, ha recordat un dels exemples més paradigmàtics i esperpèntics de catalanofòbia d'alguns mitjans que se sulfuraven amb la Feliu. Qui el va protagonitzar? Un il·luminat del diari ABC.
Explica Benet que un dia la Núria li va fer escriure una carta al diari madrileny, perquè "a través d’un col·laborador indocumentat, va escriure un article enfotent-se de que Núria Feliu cantés 'My Way' en català, traduïda com 'Com ho he fet sempre'. El 'gracioset' de Madrid se’n reia justament de la traducció i en la seva estultícia es preguntava 'a qué mente obtusa se le ha ocurrido traducir ‘A mi manera’ por ‘Como he hecho siempre’', i a continuació trufava el seu article amb els habituals acudits anticatalans… 'Si Frank Sinatra levantara la cabeza, volvería a la tumba una vez comprobado como tratan la canción los catalanes y Núria Feliu', venia a dir el bon home que, no podia ser d’altra manera, ens tractava de 'paletos'":
Què va fer en Tatxo Benet? Respondre de manera èpica. Explica que tot i que "La Núria Feliu no m’hi va obligar", va decidir escriure una carta al director del diari per informar-lo "que la cançó 'My Way' no era de Frank Sinatra i ni tan sols havia estat composada en anglès. De fet, l’arrenjament a l’anglès l’havia fet Paul Anka, que la va popularitzar als USA. La cançó original és en francès, composada per Claude Françoise. I sabeu quin era el seu títol?: doncs 'Comme d’habitude'. És a dir, la traducció catalana era molt més literal que l’anglesa. Així li vaig escriure al director de l’ABC defensant la Núria Feliu i la seva estupenda i literal versió de 'Comme d’habitude'. El director de l’ABC ni em va publicar la carta ni en va donar cap raó… Comme d’habitude".
Una galeta amb la mà oberta sensacional. Com cantava la meravellosa Núria a Com he fet sempre, "Només he après a ser feliç. I si avui és un dia gris. I a mi no em plau, el faré blau. Com he fet sempre. I ja comprendreu que sigui així. Si és que demà m'he de morir, més val passar sense patir, més val parlar sense fingir, més val marxar sense plorar. Com he fet sempre". Recordem-la sempre així. Una dona que sempre va defensar allò en el que creia, com cantar en català. Com feia sempre.