La final del mundial de Qatar entre França i Argentina és una cita plena d'al·licients en l'àmbit purament esportiu. Ètica o moralment, però, l'anàlisi seria un altre: per fi s'acaba aquest horror. Com que no volem amargar-nos el diumenge i a molts ens agrada el futbol, repassarem els ingredients del primer apartat. L'Argentina de Leo Messi busca el seu tercer mundial i el primer del '10', el trofeu culminant a la carrera del millor de la història. França vol repetir el títol de 2022 i marcar una era amb Mbappé, que només té 23 anys i tots els números per ser el número 1 del futur. També el podem interpretar com a un Barça-Madrid sui generis per la rivalitat entre davanters: en Leo és patrimoni Barça, en Kylian del Madrid. Paradoxes: tots dos juguen al mateix equip, el PSG. Un somni i un malson compartit per culers i merengues.
Però hi ha més. Les mirades sobre el que passa aquests dies a l'emirat són diverses. I una d'elles va més enllà dels propis jugadors. Concretament a les seves famílies i avantpassats. Els seus orígens. La selecció francesa és protagonista a xarxes, especialment gràcies al tuit d'un agent de futbolistes del Regne Unit, que s'ha dedicat a repassar l'onze bleu i a col·locar banderetes sobre els seus noms. I clar, s'ha fet grossa. Aquest tema ha fet mal al veí francès, si més no els ha incomodat. De francesos "purs", només un. La resta són estrangers. Espanya, Itàlia, Portugal, Senegal, Camerun, Benín... fins i tot de Martinica. El passat colonialista a escena. Tot i que en falta un. I aquest és una raresa, especialment a Espanya. Com ha passat amb la Rosalia als EUA.
Hugo Lloris, porter francès amb sang catalana: els avis van fugir de Franco
Griezmann té mare portuguesa. Dembélé orígens a Senegal. Mbappé de Camerun. I així 10 integrants de l'equip titular de la semifinal contra el Marroc, tret de Rabiot. El que resta és el porter Hugo Lloris, jugador del Tottenham Hotspur de Londres. Atenció perquè aquí surt la grossa: una senyera indica que és català, i per tant, que Catalunya és un país com la resta. Imaginin que això ho fa algú a Espanya i té aquesta repercussió a Twitter: hi hauria ball de bastons i crema de bruixes i heretges. Resulta que, com expliquen molt bé des d'ElNacional.cat, els avis paterns de l'Hugo eren catalans. Es van haver d'exiliar al sud de França per la Guerra Civil espanyola i la dictadura feixista de Franco. A partir d'allà la família es va instal·lar a Niça i va sorgir el porter francès, qui per cert va néixer en una llar acomodada: el pare és banquer d'inversions, la mare advocada en un despatx britànic. Porta sang catalana a les venes. I això ens pot fer partícips d'un trosset del campionat mundial de futbol.
Leo Messi, patrimoni Barça... i Catalunya
I l'Argentina? Bé, no tenim un tuit homòleg per una senzilla raó: seria més aviat ensopit. La gran majoria dels jugadors tenen avantpassats a Itàlia, d'altres espanyols. No hi ha tanta diversitat. Ara bé, i si poséssim la ensenya catalana sobre la figura de Messi? Dues dècades a casa nostra no el fan també un dels nostres? Bé, d'acord, no seria l'exemple perfecte d'integració lingüística, però tot el que ha fet sentir a la culerada també té un preu emocional. De fet molts barcelonistes i catalans aniran amb l'Argentina a la final per aquest motiu d'afecte i memòria. Va, posem-la. I així, passi el que passi, podrem cantar el "campions, campions" quan acabi el partit.
Ara el dilema és quina Catalunya sortirà triomfant, la blava o l'albiceleste. Mulleu-vos.