Sobreviure al coronavirus és l'objectiu de milions de persones que respecten les mesures decretades per les institucions. Un esforç personal i col·lectiu que pot tenir un final feliç per a molts d'ells. Sobreviure, però, a la crisi econòmica derivada de la pandèmia, això sembla més difícil. ERTOS, acomiadaments, impostos, lloguers, ensorrament del PIB, aturada radical de l'activitat professional, manca d'ajudes... la llista és interminable i pràcticament impossible de superar. En el cas del món cultural, la situació és molt greu. No només per la paralització derivada de l'estat d'alarma, sinó per les perspectives de futur, que dibuixen un panorama esgarrifós. És el cas dels cantants i músics, amb zero ingressos, cap possibilitat de fer concerts, i dificultats extremes per poder viure del seu ofici.
I no, no parlem d'estrelles de les llistes d'èxit, que es poden mantenir gràcies a royalties o al coixí que hagin pogut fer en el passat. Tenim molts artistes, també de coneguts i molt valorats, que les estan passant magres. Un d'ells, Cesk Freixas, conscienciat amb la tragèdia sanitària, però que porta setmanes denunciant la situació i posant en marxa iniciatives per continuar enregistrant les seves creacions. Ara bé, això no paga les factures, ni el supermercat, el lloguer o la hipoteca. I a més a més, han d'aguantar els deutes de promotors que no els han abonat feines de fa molt de temps: "Cobrar els concerts que vam fer fa mesos ens aniria la mar de bé. La precarietat normalitzada, també en el treball musical, és tan miserable". Freixas és benvolent: quan diu mesos, parla fins i tot de fa un any. Un temps molt llunyà, quan el coronavirus era pràcticament un argument de ciència ficció. Una ficció similar a la de somiar amb que et paguin pels serveis prestats.
Ens hem quedat sense ingressos i ho hem dit molt. Ara bé, cobrar els concerts que vam fer fa mesos ens aniria la mar de bé. La precarietat normalitzada, també en el treball musical, és tan miserable...
— Cesk Freixas (@ceskfreixas) 15 de abril de 2020
Depèn. Els contractes estableixen uns terminis d'entre 30 i 90 dies. Però a mi em deuen concerts de fa un any.
— Cesk Freixas (@ceskfreixas) 15 de abril de 2020
Sí, s'està començant a fer i és una mica pet on anirà la història, penso.
— Cesk Freixas (@ceskfreixas) 16 de abril de 2020
A mi fa 3 mesos em van pagar un concert de principis de 2018... tela el que ens toca aguantar.
— Ferran Talarn Bria (@ferrantalarn) 16 de abril de 2020
Així funciona sí, i encara has de passar vergonya quan demanes si te'ls poden pagar.
— The Rusties (@RustiesBlues) 16 de abril de 2020
Ànims i sort!.
😭😭+1. Ser músic és un esport d'alt risc @ceskfreixas
— Xaranga Tocabemolls (@Tocabemolls) 16 de abril de 2020
Pues si et deben de fa 1 any, ja els hi val ... la gent menge cada día, no any a any ....
— yelowCat “Centre D’Acollida D’Animals de SEdlR” (@lleidalcor) 15 de abril de 2020
Perdó?? En sèrio??
— S o m r i u 🌟 l l i u r e (@somriulliure) 15 de abril de 2020
Cagum tots!!
Ho sento sóc mig salvatge...
La cultura fa país..però la pasta a la butxaca d'alguns...
Quin va parir!!!
S'ha d'acabar si O si amb aquests models imposats
Cagum tot mil vegades!!
🙏🙏🙏🙏🙏🙏🙏🙏
🤜🏻💛🤛🏻
Qui un ho ha de pagar la promotora? Hi ha maneres de finançar-se per poder fer front als pagaments, i que pogueu cobrar. Hem de fer girar la roda.
— Rachel Mountains (@raquelnalo) 16 de abril de 2020
Freixas i tants d'altres artistes han posat en marxa micromecenatges, concerts virtuals, etcètera. Però sense ajuts ni un mínim de decència, de tenir per viure, ni parlar-ne.