És un dels grans noms del periodisme radiofònic esportiu de Catalunya. Christian Garcia porta tota la vida fent (molt bé) el que més li agrada, periodisme, especialment, periodisme esportiu. Ha treballat amb alguns dels més grans, com José María García, Jordi Basté, Josep Cuní o Joaquim Maria Puyal. Ha fet molt carrer i els últims anys, també molts despatxos. Va ser cap d’Esports de TV3 i Catalunya Ràdio, i l’última feina que va tenir va ser la de director de l’Àrea de Desenvolupament de Negoci Audiovisual de la Corporació. D’aquí a uns dies rebrà una menció d’honor dels Premis Ràdio Associació i per a ell això serà una manera “molt xula” d’acabar la seva trajectòria professional. Per què diem acabar? Perquè malauradament acaba de compartir què li passa. I ha deixat tothom amb un nus a la gola.
El periodista català ha visitat l'Islàndia de l'Albert Om a RAC1 i allà ha fet una confessió colpidora. Ell és un dels grans noms del periodisme radiofònic esportiu de Catalunya, però ara fa un parell de mesos ha hagut de deixar de treballar per una malaltia degenerativa que té als ulls. Una patologia fa que pràcticament no pugui veure-hi gens. I, en una conversa que ha tingut amb el locutor de Taradell ha explicat perfectament quin és el procés que fa per intentar aprofitar el sentit de la vista de la millor manera que pot, amb una revelació que ens ha deixat en shock. Li pregunta Om: "Et tinc a un metre assegut en aquesta taula... et puc preguntar què veus?". Resposta: "Veig el que vull veure. Els meus ulls tenen retinopatia degenerativa. Busco la manera de veure alguna cosa que em recordi a tu. Busco a través del camp visual allò que m'identifiqui amb el teu record i la teva imatge. Si et miro fixament, ara mateix no et veig".
Garcia va començar a perdre visió fa poc més de dos anys. Notava que les cartes de tots els restaurants tenien una lletra molt petita, tenia la sensació que hi havia poca llum a l’ambient, quan va tornar a la feina després del confinament tenia la sensació que li havien canviat l’ordinador... Durant un temps va continuar treballant, tot i no veure-hi bé, però ara fa dos mesos li van donar la invalidesa i ha hagut de deixar la feina, cosa que diu que li ha costat molt de fer: "Al principi, no em veia amb la capacitat d’explicar què em passava. Per això buscava tot tipus d’estratègies perquè no notessin que no hi veia. Un cop ho vaig digerir, pair i plorar, vaig prendre la decisió de fer-ho públic". Ara la seva vida ha canviat completament. Encara s’està adaptant a aquesta nova situació i té la sensació que necessita ajuda per fer moltes coses que abans podia fer sol. Recorda molt que un dels primers dies que va anar al metge, el que més el preocupava era deixar de conduir. I el seu doctor el que li va dir va ser: “La vista ja t’aparcarà el cotxe”. Gràcies a ell, diu que va poder superar aquella primera fase de la malaltia: "Em costa anar a un lloc i no ser capaç de reconèixer la gent. Ara estic en una fase de reptes personals: que avui pugui fer una cosa que ahir no podia fer. I també estic aprenent a perdre i a acceptar que no ho puc fer tot".
Un moment difícil, una situació molt dura la que ha hagut d'afrontar en aquests moments de la seva vida. Però en Christian Garcia també es fixa en les coses bones que li estan passant i valora molt el suport que té de la família i dels amics i totes les facilitats que li va posar la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals un cop els va explicar la malaltia que té: "Als meus ulls, la meva dona i les meves filles no envelliran mai. Escolto la televisió, però com que l’escolto, la veig". Una entrevista colpidora, commovedora:
Tot el suport del món per al bo d'en Christian.