Ho ha tornat a fer. GENI ABSOLUT. MESTRE. El millor entrenador de la història s'ha tornat a menjar amb patates el Reial Madrid i ha ofert una lliçó de futbol descomunal a la tornada de les semifinals de la Champions. A qualsevol amb dos dits de front que li agradi aquest esport se li queia la bava. I als culers, imaginin. Veure la meravella que va perpetrar el Manchester City damunt la gespa de l'Etihad Stadium ens va recordar per què ens va emocionar Pep Guardiola durant quatre anys quan era l'entrenador del millor Barça de la història. Assistir a la tova, a la repassada descomunal, a la humiliació dels seus jugadors al Madrid d'Ancelotti va ser un somni humit que es va fer realitat. Durant dues hores els culers vam ser immensament feliços veient el tiki taka brutal dels De Bruyne, Bernardo Silva, Rodri i companyia als Vinicus, Modric i Benzema, que perseguien ombres amb la llengua fora sense ser capaços d'aturar la sagnia.
El Manchester City jugarà la seva segona final de Champions de la història després d'eliminar el conjunt blanc en una nit memorable on el tècnic de Santpedor va demostrar com es pot guanyar amb un joc que emocioni. Com es pot aniquilar el rival amb una possessió de pilota històrica. Com es pot passar per damunt del Madrid remenant la pilota, ocupant espais i regalant una simfonia perfecta als espectadors. El 4 a 0 d'aquest dimecres ja ha passat a la història com un dels meneos més grans que es recorden. I després, al post partit, l'èxtasi va arribar en forma de reaccions ensorrades del madridisme més recalcitrant. La cara de la derrota es pot resumir en Tomás Roncero quan anava veient com li queien gols en contra. Quatre bufetades. Un pim, pam, pum i repum amb la mà oberta:
I la cara de la victòria es pot resumir en aquesta:
Un Pep Guardiola exultant. Cada vegada que el seu equip marcava o feia una bona jugada, es girava cap a la grada on la seva afició l'idolatra, i els esperonava a seguir animant. Un Pep Guardiola satisfet, orgullós i feliç que va continuar oferint una lliçó, no només al terreny de joc, sinó també a la sala de premsa. Crispetes:
Faltava, però, la cirereta del pastís. Després d'emocionar els culers amb aquest "Jo soc culer, soc del Barça", faltava un comiat a l'alçada d'un geni com ell. Just quan va acabar la roda de premsa i responia a la darrera pregunta, s'aixeca de la seva cadira i comença a marxar... Però torna. Li quedava per dir un missatge als periodistes espanyols, molts d'ells, membres de la caverna madridista. Un "dicho esto... buen viaje de vuelta a España" que ha generat ovacions entre la culerada i treure bilis per la boca per part del madridisme:
Quin dia tan feliç. Gràcies, Pep, per fer-ho possible.