Reial Madrid i Atlético disputen la final de la nova Supercopa d'Espanya a Aràbia Saudita. La Federació espanyola de futbol ha sucumbit al poder econòmic de la dictadura àrab. Es veu que Espanya sent debilitat pels saudites, i si no que preguntin a la Casa Reial. L'efecte de la seva impressionant xequera fa miracles, i hi ha qui perd l'oremus. Tenim diversos exemples que farien petar-se de riure les persones més serioses, si no fos perquè parlem d'un règim autoritari i amb el mateix respecte pels drets humans que el talent artístic de Letícia Sabater. El primer, la portada del diari 'Marca', que passa directament a la galeria de les infàmies de la premsa esportiva. El segon el tenim molt més a pro, amb una periodista catalana que l'ha feta de ben grossa a les xarxes.

portada marca

Parlem de Cristina Cubero, veterana periodista però inexperta tuitaire, com a mínim. Cubero se sent molt a gust a Aràbia, país i societat que assegura conèixer molt i molt bé des de fa dècades. Per a ella, Aràbia ha canviat molt. Especialment en allò que toca a les dones i les seves llibertats, que segons el que es desprèn de les seves paraules va camí de convertir-se en un paradís femení. El torneig espanyol ha gaudit d'una excepció miraculosa en aquelles terres, amb dones a la graderia d'un estadi de futbol. Un miratge amb motivacions de màrqueting i imatge internacional. La catalana, però, confia en el canvi. El veu. El sent. El toca. I l'argumenta amb una foto i un missatge molt polèmic, i que ha durat al seu timeline el mateix que una bossa de caramels en una festa infantil, esborrant-los arran del terratrèmol que havia causat: "Mi amiga saudí. Grandes momentos en la Supercopa del cambio". 

Cristina Cubero Aràbia

Cristina Cubero Aràbia Saudita

cubero

Cristina Cubero / La fàbrica Rufián

La shayla, l'abbaya, el burka i vels similars seran molt culturals, però d'una cultura que reprimeix dones com Cubero, que té sort d'haver nascut a Catalunya. La repassada pel blanqueig de la periodista ha estat dels que "fan afició". Cadascú pot expressar la seva opinió al respecte del que consideri oportú, però alguna cosa olora malament si l'aferrissada defensa de la llibertat d'una dictadura acaba al desaigüe. Potser que les coses no han canviat tant, oi?