Un any més, i ja són 8, Espanya es va aplegar davant el televisor per seguir les campanades de Cap d'Any per Antena 3. I el motiu és, evidentment, Cristina Pedroche. Els vestits, o el que sigui allò que llueix cada 31 de desembre, actua com un fanal encès per a les arnes. Que si ensenya més o menys, que si la inspiració, que si una cosa o l'altra. Tant se val. Enguany la temàtica ha estat l'ecologisme, amb un primer look fet a partir de llana reciclada, i un segon inspirat en l'aigua. Tot biodegradable. Per a gustos, els colors, però Laura Escanes a TV3 i Ana Mena a TVE li donaven cent voltes. És així. Punt.
Que Atresmedia aposti de manera tan radical i marcada per la Cristina és una jugada mestra, malgrat que provoqui atipament. Es busca l'impacte visual, el morbo, un xup-xup viral amb aroma a naftalina. Si després Pedroche vol explicar-nos la bíblia en vers, fenomenal. Pocs seran els que realment parin atenció al seu missatge. Especialment perquè, a aquelles hores, totes les cases han estat envaïdes pel xivarri previ al canvi d'any. Però els valents que paren atenció al contingut ofert per la de Vallecas i el seu company, el xef Alberto Chicote, van tenir un petit premi. Un moment delirant, amb la Pedroche desconcertada i perduda, quan només havien passat uns segons des de la fi de les campanades.
Mentre la Puerta del Sol esclatava d'alegria i procedia a un festival de pólvora i focs d'artifici eixordadors, Chicote s'adreçava a l'audiència amb una frase engrescadora, però paradoxal: "Por un 2024 en el que esté prohibido bajar los brazos". El de 'Pesadilla en la cocina' mirava molt fixament a càmera i no s'adonava que la seva companya estava fent precisament el contrari. Abaixar els braços, entregar la cuchara, desconnectar i perdre el fil. Bé, el fil i alguna cosa més. Pedroche, amb cara de circumstàncies, com si hagués vist un fantasma. Buscava alguna cosa amb la mirada, feia gestos estranys, ja no hi era. Només li preocupava una cosa. El què? La resposta, tot seguit.
L'Alberto esperava que la Cristina recollís el seu donapas, però el que es va trobar va ser una pregunta: "¿Y mi collar? ¿Mi collar?" El xef no sabia on ficar-se. Pedroche més preocupada pels complements que per la feina. Poc adequat, sobretot perquè no era cap gag. I això és imperdonable per a un professional de la comunicació i l'entreteniment. No cal dir que el collar no apareixia, i després d'uns interminables segons algú li deia a la presentadora "tira, tira", intentant restablir l'ordre i acomiadar la retransmissió. "Ehhhhhhh... nos vamos a publicidad, no se vayan, volvemos enseguida. Quedan muchas cosas", prometia. No pas: minut i mig després tancaven la paradeta. I sense el collar dels nassos. Surrealista.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!