Ser del Barça avui en dia és un esport de risc, un sentiment no gaire recomanable si vols viure tranquil, feliç i optimista. La brillant història recent del club és cosa del passat. Els centenars de gols de Messi, les desenes de títols de Pep Guardiola i Luis Enrique, la màgia de Xavi i Iniesta, les nits apoteòsiques amb l'Estadi ple de gom a gom... Tantes i tantes coses meravelloses s'han convertit en una llosa, una creu, un martiri. Ara la realitat és una altra: convivim amb la derrota, algunes de ben cruels com la de fa uns dies davant del Reial Madrid a Aràbia Saudita o la d'anit al camp de l'Athletic Club de Bilbao a la Copa. Els bascos van fer fora el F.C.Barcelona en un partit èpic que deixa una factura demolidora: lesionats a dojo i una tristor infinita.

El declivi s'ha vingut cuinant durant les darreres temporades, amb aquelles desfetes europees contra la Roma, el Liverpool i especialment, el Bayern de Munich. Al marge de qüestions purament esportives, aquesta trajectòria ha provocat un efecte molt particular en l'afició, especialment aquells que tenen canalla o han estat pares recentment. L'orgull culer ja no llueix tant, no hi ha res a celebrar ni motius per treure'n pit i transmetre la passió pel teu equip. Bé, no és ben bé del tot cert: sort que tenim del Femení, reines del futbol i model a seguir. Però vaja, que les penúries del masculí pesen molt a l'ànima. I dir als petits de la casa "ser del Barça és el millor que hi ha" costa més que de costum, sobretot perquè quedes com un 'abuelo cebolleta' que parla de l'època en la que no hi havia trens. 

El Barça va caure eliminat per l'Athletic de Bilbao a la Copa / EFE

Tot això no vol dir ni molt menys que els culers hagin abandonat el Barça. Els patidors segueixen allà, més tristos, cabrejats i descol·locats que mai, però ferms. I els que tenen criatures tampoc han deixat de mirar els partits amb l'esperança de recordar aquelles nits de glòria. Una d'elles és l'actriu Diana Gómez, famosa per diferents papers, però en especial per la seva participació a 'La Casa de Papel' o 'Valeria'. La Diana és més culer que l'escut, però ara també és mare. El passat mes de desembre va donar a llum abans del que esperava un nen que es diu Gael i que ha omplert de joia i de feina la seva llar, la que comparteix amb el presentador de Catalunya Ràdio Roger Escapa. El barcelonisme i la maternitat, especialment la primerenca, tenen una relació especial que anit, durant el partit, es va revelar en tota la seva extensió.

Quedaven 4 minuts pel final a San Mamés i l'Athletic ensorrava les esperances (malmeses) del Barça. Un gol absurd els posava per davant i tot feia pensar en el desenllaç més lògic. Però Pedri va fer un miracle en el 93', marcant un gol que feia esclatar la culerada com feia molt de temps. Empat i a la pròrroga. Tot era possible, malgrat que el final va ser encara més tràgic. En tot cas, aquest gol del canari es celebrava a sofàs i balcons. També la Diana, és clar, tot i que de manera totalment diferent per primera vegada en la seva vida. Es va haver de contenir en un esforç titànic per no despertar el Gael, que té un mes i escaig. Cridar cap endins, vaja. "Haver de cridar GOL amb la boca petita per no espantar a la personeta que tinc al pit. Les noves normalitats". La vida és canvi. I quin canvi.

Pedri i Ansu Fati després del gol que enviava el partit a la pròrroga / EFE

Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer. Potser aleshores en Gael ja s'ha fet gran, però no perdem l'esperança. Mentrestant, l'aventura de criar una personeta ja és prou intensa i gratificant. Però el cor blaugrana somia amb reviure aquelles gestes. I celebrar-ho esbojarrats.