Nova cita imprescindible dilluns a la nit a TV3. Nou capítol d'El Foraster, amb Quim Masferrer anant a conèixer gent excepcional en algun dels pobles preciosos que tenim a Catalunya. Aquesta vegada, el dard ha fet diana a Ulldemolins, a la comarca del Priorat, que es troba enmig d'una vall molt aïllada que els locals han batejat com a Vall del Silenci. Un indret que inspira pau i serenor, però on el silenci més sensacional va ser el que va pregonar el presentador al final del monòleg davant els veïns del poble: "Quan em preguntin: 'Quim, per què en diuen la Vall del Silenci?', jo els diré: 'Perquè quan coneixes a la seva gent, et deixen sense paraules'".
Una de les claus del programa, les històries humanes, personals i sinceres com les que vam conèixer. Novament va ser l'opció preferida pels espectadors catalans, amb un meravellós 25,2% de share i 501.000 espectadors veient la bona gent que en Quim anava coneixent en aquest indret idíl·lic d'Ulldemolins. I una de les persones que va enamorar l'audiència va ser una dona entranyable que es va trobar a la plaça del poble un diumenge al matí prenent el sol ("perquè a casa feia fred") i gaudint de la vida, una vida llarga a la qual no li importaria dir adeu més d'hora que tard. Parlem de la Francisca Masip, "però tothom em diu Cisqueta". D'Ulldemolins de tota la vida, va néixer "el 28 de març del 1928", per tant, ara té ni més ni menys que 95 anys, i se la veia estupenda. "Per tenir 95 anys està molt bé", diu ell. I ella: "Aquí sentada no em fa mal res". I en Quim: "Bueno, jo li desitjo molts anys". Però la Cisqueta sorprèn en respondre: "Jo ja no desitjaria viure gaire, a mi m'agradaria morir com estic ara, no em voldria fer gaire vella".
I entre tots dos van començar una conversa emocionant, colpidora i commovedora sobre la mort. Sobre la pròpia mort de la veïna d'Ulldemolins, el dia que aquesta arribi. "Cisca, m'està dient que voldria morir-se ara?", pregunta El Foraster. I ella, rotunda: "Demà passat no em faria res. A mi, la mort, no m'espanta. El que m'espanta és arribar a vell del tot. A casa meva vaig cuidar molts malalts. És molt trist estar malalt. Si la mort em ve a buscar demà passat, no passa res, perquè ens hem de morir tots. Hem d'estar més tranquils a l'hora de la mort. Hem d'estar bé, contents. He tingut la sort de viure 95 anys molt ben acompanyada. Doncs ara marxaria tranquil·la i contenta". Sensacional.
Normalment ens costa parlar molt de la mort, com deia en Quim, però la manera com ella ho va fer, va emocionar tothom. Fins i tot, va parlar de com li agradaria que fos el seu enterrament.
El dia que en Quim va tornar a Ulldemolins a gravar el monòleg amb tots els veïns del poble, pregunta sorneguer: "A veure, ha vingut la Cisqueta o ja no és entre nosaltres?". I la Cisqueta havia vingut. I tant que sí. Allà seguia, al peu del canó. "Cisqueta, em va agradar molt que em parléssiu de la mort, de la vostra mort, i que ho féssiu d'aquesta manera tan planera, tan natural i tan honesta. I fent humor!!". De fet, quan la va conèixer la primera vegada, El Foraster li demana: "Em promet que no marxarà abans del monòleg?". I ella: "Jo no mano, però li prometo que si soc viva, vindré"... I hi va anar. I tant que hi va anar. I ens va emocionar a tots. "No sabeu pas què content que estic que hàgiu vingut", li diu Masferrer. Alegria que vam sentir tots en veure-la allà asseguda:
Meravellosa. Esperem que la Cisqueta no se'ns enfadi si repetim el que li va desitjar en Quim quan la va acomiadar: "per molts anys". Per molts anys que encara pugui seguir vivint i regalant a tothom, als seus veïns i persones que l'estimen, la seva lucidesa, bon humor i serenor davant la mort.