Nova ofensiva espanyola contra el català. El Tribunal Suprem intenta acabar amb la immersió lingüística a les escoles, imposant a través d'una sentència la obligatorietat d'impartir un 25% d'hores en castellà. Els jutges espanyols, sempre tan diligents quan es tracta d'atacar els elements més importants de la catalanitat, disparen els seus torpedes contra les pedres angulars d'un país, d'una nació, d'una cultura: l'idioma i l'ensenyament. Ho fan atenent la reclamació dels seus coreligionaris. Dels espanyols, principalment, perquè de catalans n'hi ha ben pocs: des de 2005, només 80 famílies han demanat l'escolarització en castellà. Quina gentada, quin problema tan urgent. Al·lucinant.
El rebuig a l'actuació judicial és unànime a tot el país. I és especialment significativa si tenim en compte que vivim un dels moments de més divisió entre catalanistes i independentistes, amb l'aprovació dels pressupostos com a màxim exponent. Cadascú va a la seva, sí, però si toquen la llengua, ens toquen a tots.
Estem tan acostumats a patir atropellaments, menyspreus i atacs per raons lingüístiques que hom podria pensar que res ens afecta ni ens remou. No pas. Hi ha molts catalans i catalanes que viuen aquesta situació amb un neguit persistent i tossut. Tan tossut com l'afany espanyolista per destrossar-lo i fer-lo desaparèixer. Per exemple, el que explicava la presentadora de TV3 i Catalunya Ràdio, Elisenda Carod, fa un parell de setmanes. Ella parlava d'ansietat, ansietat lingüística. En paraules d'Inés Ruiz a El País, una llicenciada en Traducció e Interpretació, màster en Educació i màster en Neuroeducació, es tracta "de un factor emocional negativo que surge al usar un idioma extranjero que puede afectar tanto al aprendizaje como al rendimiento. Genera un sentimiento de vulnerabilidad al tener que hablar o emplear una lengua que no es la nativa y puede influir también en los niveles de autoestima y motivación”. Carod deia això al respecte: "Pensar que tota la meva realitat s'esborrarà. La meva infància, els meus jocs, les meves amistats, relacions, els meus records, el meu present i futur. El meu legat familiar… tots s'esborraran". Una reflexió punyent i profunda, i que un tuitaire va respondre amb un insult: "Però quines ximpleries dius".
Pero quines ximpleries dius
— Movida 80 (@movida_80) November 23, 2021
Resulta curiós que la rèplica d'aquest usuari tan respectuós hagi arribat coincidint amb l'esmentada sentència del Suprem. Coses que passen. L'Elisenda no ha deixat passar l'afront i li ha respost: "Tenir ansietat no és cap ximpleria. Invalidar com se sent algú, és terrible". L'interlocutor ha continuat amb els seus atacs, coronant-se del tot: "Tenir ansietat pel català, que està millor que mai i que només l'has d'usar sense cap impediment ??? Risc de covid, desnonaments habitatges, pateres, viure sense recursos i l'atur, violència masclista... això és motiu d'ansietat, lo teu és un altre (sic) cosa". Sense comentaris. Ja els fa la Carod, que ha tancat la conversa de forma tan implacable com elegant. Com és ella, vaja: "Ara es veu que es pot triar el que et provoca ansietat. Es nota que no l'has patida mai. Me n'alegro. És terrible". Bravo.
Vaja, ara es veu que es pot triar el que et provoca ansietat. Movida80... es nota que no l'has patida mai. Me n'alegro. És terrible. https://t.co/IyuLeZE3dw
— Elisenda Carod (@elisendacarod) November 24, 2021
La intolerància està molt estesa. Els mestretites, perdonavides i repartidors de carnets de dignitat, també.