"Espejo Público" ens ha ofert una macabra lliçó del que no s'ha de fer en nom del periodisme. Una lliçó que ha patit una família devastada: José i Victoria, el pare i la mare de Julen. No van tenir prou amb el seguiment (tenebrós en moltes ocasiones) que va fer de la desgràcia d'aquesta família de Totalán, Màlaga. Faltava la cirereta, en forma d'entrevista exclusiva. 

entrevista pares julen espejo publico

Atresmedia

La imatge de la parella, física i mentalment destrossada, ja feia preveure el que estava a punt de passar. L'arrancada era demolidora: "Estamos intentado sobrevivir", entre silencis, mirades perdudes, trencaments i un seguit de monosíl·labs per respondre amb dificultat a les preguntes de la Susanna Griso i els seus col·laboradors. "¿Quién hace el fuego de la paella?","¿cómo os organizábais para cocinar?","¿qué recuerdas de aquel día en el que Julen cae por el pozo?", "¿y del rescate?". Totes elles obtenen negatives per part de José: "No queremos entrar a recordar aquel momento. Está todo en la declaración. Intentamos no recordar." Suficient per a qualsevol persona amb criteri i sentiments: Aquella parella no estava en condicions de fer l'entrevista.

Ell intentava mantenir l'enteresa, mentre que la seva dona, Vicky, era la pura imatge de la tragèdia. I les seves breus respostes indicaven que allò havia d'acabar. Però no. La sostreuen titulars com "echo de menos la rutina con mi hijo", "no quiero volver al campo ni comer paella". El seu marit (que l'agafa de la mà per reconfortar-la) vol acabar amb el bombardeig: "Disculpad pero ella no puede hablar, le cuesta mucho. A mi me cuesta, imaginad a ella". Griso insiste: "¿Aqué te agarras?, ¿qué representa tu marido para ti?" Victoria està col·lapsada i no pot parlar. Tot i això el programa aconsegueix el seu objectiu: "Mi corazón me dijo que lo había perdido cuando dejé de oirle llorar" i "prometí dar un hermanito a Julen, lo estoy buscando, pero ahora mismo no estoy embarazada". Victoria i José ja van perdre un altre fill.

Dos titulars ben grocs, després que els pares del nen evitessin amb dificultats preguntes de Nacho García Abad sobre la situació judicial del cas, de la relació amb el seu cosí (propietari de la finca) o encara més flagrant, sobre qui pensen que és el culpable de perdre Julen. "¿Desde tu corazón, quién es culpable?" "No lo sé. Para eso está la justicia. No te puedes dejar llevar por los sentimientos, y los nuestros están rotos."

Per últim, el assetjament mediàtic i la resposta popular durant el rescat també ha estat present. Els agraïments han estat la tònica, tot i que també els retrets a les informacions malicioses, a la pressió dels mitjans, a la presència de polítics, als experts que sortien com bolets. "Gracias a España, pero siempre hay tontos que dicen tonterías". Segons de silenci a plató. Potser la consciència de més d'un estava retorçant-se per l'escarni que acabaven de perpetrar.