Poques persones hi ha a Catalunya amb una personalitat, uns coneixements i un reconeixement per part dels catalans com ell. L'Eudald Carbonell és una rara avis, una d'aquelles persones úniques, que si no existissin, caldria inventar-lo. El mediàtic arqueòleg de Ribes de Freser mai deixa indiferents amb el seu peculiar punt de vista sobre les coses, sobres els descobriments, excavacions o aspectes relacionats amb el seu negociat o sobre la vida que l'envolta. Escoltar-lo sempre és una delícia, i aquest cap de setmana ho ha tornat a ser, en una conversa imprescindible amb el Xavi Bundó al Via lliure de RAC1. Com va el món, cap a on va la humanitat..., sentir l'Eudald, escoltar què li ronda pel cap i les seves conclusions, sempre paga la pena.
A banda, però, de parlar d'aquestes qüestions, per exemple, sobre cap a on van les espècies, Carbonell ha deixat els oients de RAC1 amb els ulls com a taronges amb una revelació sobre ell mateix. Perquè en un moment de la conversa, parlant de llegats, d'escriure, de coneixements, ha fet una confessió colpidora: "Perdre la facultat de pensar em preocupa molt, escric molts llibres, el que penso, perquè tinc moltes coses a dir encara, per això escric, escric i no paro d'escriure", diu el prolífic arqueòleg, escriptor i divulgador. Unes paraules que tenen més significat pel que ha revelat. Als seus 71 anys, ha abordat què tal porta fer-se gran. Ho porta bé, però fa poc va tenir un ensurt majúscul. "Fa dos mesos, pressió alta... no me'n recordava de les coses, no podia parlar com parlo amb tu ara". Bundó al·lucina: "M'ho estàs dient de veritat, això?".
I Carbonell posa els pèls de punta: "No me'n recordava de res, de qui era, dels meus coneixements, no podia mantenir cap conversa". Afortunadament està recuperat. "És l'única cosa que em preocupa de la meva vida, perquè la mobilitat la vas perdent, però perdre la facultat de pensar em preocupa molt. Tinc por de no saber quant de temps" podrà seguir fent-ho, esperem que molts anys. "Va ser un avís. Imagina que hagués anat malament, doncs hauria perdut totes les meves facultats. Penso que he de pensar, com una obligació. Em queden 10 anys, poder menys, el cervell... la meva mare va morir d'Alzheimer, i el meu padrí de demència senil. Hi ha possibilitats que tingui una malaltia d'aquestes". Paraules sinceres. Un Eudald Carbonell que emociona parlant de la seva mare i del seu fill, un, a qui ha tingut de gran, "he estat pare-avi, als 56 anys". Un noi de 15 anys a qui va posar un nom preciós i original, probablement únic quan li va posar, i molt català: "Es diu Olopte, l'únic que hi havia". Què significa?: "El nom d'un poble de la Cerdanya. Em va agradar. Volia posar Alp, Das... La Cerdanya és important per mi", diu l'Eudald, que viu a Burgos, on va néixer el seu fill.
Imprescindible conversa. Per molts anys que puguem sentir-lo parlar i pensar així.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!