Ho han tornat a fer. Nova brutalitat d'El Foraster, absolutament incontestable les nits de dilluns. Ho acredita l'espaterrant 24% de share i 482.000 espectadors que aquest dilluns al vespre estaven mirant TV3. Però més enllà de xifres, que també, el que ens sorprèn cada setmana és com programa rere programa Quim Masferrer i el seu equip tenen la capacitat de sorprendre'ns, enamorar-nos, fer-nos riure i emocionar-nos de mala manera. I a la Vall de Bianya no ha estat una excepció. Indret preciós del nostre país, a La Garrotxa, 1.315 habitants que viuen a la "vall de valls", un entorn espectacular de 94 quilòmetres quadrats, "lo más de lo más, guay del Paraguay", segons l'Imma, el torbellino, la primera persona que es va trobar en Quim...

Per conèixer la bona gent i els paisatges meravellosos, en Quim va fer de cambrer, va visitar un observatori "que t'hi cagues" al lavabo d'un dels veïns, va veure ermites a 'Romànic Extrem', va caminar descalç per un bosc humit o va comprovar com una app de reconeixement facial el definia com a "hombre de 42 años, con barba y pelo castaño que parece ser feliz".

Segons l'app, en Quim és una persona que sembla ser feliç. En canvi, a la Rosita li ha costat trobar motius per animar-se. Ella va ser la persona més entranyable de les que va conèixer, una àvia que ens va emocionar a tots amb el seu testimoni sincer, a la vora d'una llar de foc, on ella seu sovint a casa seva. Allà, al costat del foc, va reconèixer que el foc que hi ha des de fa uns mesos a la guerra de Rússia i Ucraïna la té amb el cor en un puny: "Ara no miro la televisió, només hi ha que guerra... perquè jo l'he viscut de petita i això em recorda moltes coses". Com si fos un dels avis que cerca l'Eloi Vila al magnífic Quanta guerra!, la Rosita va explicar la seva experiència vital a la Guerra Civil amb els refugiats: "Els refugiats, després els soldats presoners... aquest és un record negre quan jo tenia entre quatre i cinc anys. A casa, era gran, a la part que no hi havia ningú la vam omplir de gent, era lògic, com els que venen ara, que s'han d'anar recollint. Ara pateixo per la gent que ara ho està passant. Això em fa molta pena, i nens que venen amb el telèfon apuntat al dit, que no tenen els pares que els acompanyen ni res... això és molt gros". En Quim li pregunta com veu el món i ella, sincera, reconeix que "una mica negre, més negre que aquesta mascareta que portes":

La Rosita, però, s'equivoca. És cert que el món es veu negre per culpa d'alguns impresentables que governen, per les guerres, per veure refugiats, molts d'ells nens, i tantes i tantes coses de la nostra societat que és lamentable que avui en dia estiguin passant. Però amb persones com ella, el món, és una mica menys negre.