Cristina Pedroche és moltes coses, presentadora de concursos, col·laboradora simpàtica, líder fent les Campanades, parella d'un xef reconegut, instagramer amb més èxit que totes (3 milions de followers, una barbaritat) i mare. Des de fa un mes i mig fa de mare valenta, que pren decisions a consciència i les explica. El que passa quan algú s'exposa tant és que alguns la critiquen per ser ella. Quan diu que fer esport l'ha ajudat a tenir un millor part i una millor recuperació li van saltar a la jugular moltes mares que no estaven tan estupendes pocs dies després de parir. Pedroche s'ha cansat de dir que no és exemple de res, que explica el que li passa a ella i punt. Però farta dels haters ha dit prou i ha tallat l'opció de fer comentaris al seu Instagram. Una decisió dràstica que li serveix també per evitar comentaris catalanòfobs que critiquen que una noia de Vallecas, sense cap vinculació íntima amb Catalunya, hagi triat per la seva filla un nom ben català: Laia. Penja la primera foto juntes i ni un comentari. Un silenci meravellós:

Pedroche donant mamar la Laia en un restaurant a la vista de la resta de comensals també seria el típic tema que aixecaria les ires dels intolerants, dels que creuen que la lactància materna s'ha de fer en secret, en privat, com si fos pixar. I és el contrari, és donar vida, és preciós i Pedroche tapa el pit i la boca succionadora amb una mena de davantal. Però contra la Pedroche s'obriria la veda. Li critiquen tot. Els més acomplexats també li critiquen que hagi decidit posar-li a la nena de primer cognom el de la mare: Laia Pedroche. És legal, és maco, és una decisió de parella i mostra molt del que són tant ella com ell, Dabiz Muñoz. Però per l'Espanya reaccionària i ultra, això és anar contra les tradicions i és "fals feminisme". L'Espanya de Rubiales. Pedroche ha fet callar aquesta Espanya. Amb una simple opció a l'Instagram. Un altre punt per Cris. L'any que ve, Creu de Sant Jordi.

El 14 de juliol naixia la nena i es revelava el nom i el cognom. La molt madrilenya presentadora de Vallecas, un barri humil de Madrid, feia la campanada, la millor, i posava nerviosos els anticatalanistes d'Espanya. Triava per la nena el nom més català que hi ha: Laia. No existeix a cap altra llengua perquè és un diminutiu d'Eulàlia que només existeix a aquest racó de món. A la Pedroche li agrada com sona i tria un nom que a Catalunya agrada a milers de mares i pares des de fa temps, sempre entre els més posats amb Júlia, Martina, Ona, Maria o Paula. I un segon detall de personalitat fabulosa: tots els futurs fills de la parella seguiran el mateix ordre en els cognoms per evitar embolics. Tots els fills de Muñoz tindran com a primer cognom Pedroche. Ell també és grandiós.