Ara que s'acosten les festes de Nadal, els que comencem a ser 'carrosses' tenim una frase i una melodia esculpida a la ment: "hola, soy Edu, feliz Navidad". Ens ho van repetir tantes vegades a la tele que no va crear un solc al cervell, no: això és el canal de Suez. El protagonista era un nen amb ulleres que no parava de trucar pel mòbil. Estàvem a les acaballes del segle XX i la voràgine telefònica era imparable. I Edu, amb la seva veu infantil, era una criatura que primer miràvem amb tendresa, després amb atipament i, finalment, amb ganes de tapar-li la boca i llançar el terminal per la finestra. No va ser necessari: poc a poc la seva presència va anar minvant i, ves per on, alguns el trobaven a faltar anys més tard.
Edu, o millor dit, el català Enric Espinosa, el seu nom real, va conèixer l'èxit de ben petit: tenia 6 anys. Una fama gens fàcil per a una criatura que, fins a aquella campanya publicitària, feia una vida absolutament normal. La frase i la cançoneta li van fer la vida impossible durant un temps, fins que va créixer i va recuperar l'anonimat. Vam trigar dècades fins a tornar a veure'l, convidat a l'inclassificable Hora Punta de TVE, on presentava un aspecte molt diferent. Però res comparable a com l'hem vist a l'Obrim Fil de Xavier Sardà: L'Edu és un "tiarrón" que es matxaca al gimnàs, és desenvolupador web, porta pentinat de modern i amb prou feines el pots identificar amb el maleït espot. El canvi és notable i radical.
Enric Espinosa 'Edu' amb Javier Cárdenas / RTVE
Enric Espinosa nen Edu anunci 2020/ RTVE
Edu és com 'el almendro': torna a casa per Nadal.