Ciutadans ja no és un partit polític: és una seqüela de 'The Walking Dead'. Amb una particularitat: aquí no trobaran cap heroi que acabi amb els morts vivents. No, perquè de fet tots són zombis. Del primer a l'últim, des d'Inés Arrimadas a l'encarregat de servir els cafès en les reunions de direcció. Ni un en queda de sa: en cada cita electoral s'estavellen de tal manera que no hi ha escapatòria. Si el partit ja era un drama des del primer dia de la seva fundació, la seva realitat actual és d'una cruesa extrema. Però com que són tossuts i trilers, en comptes de tancar la paradeta i fer alguna cosa profitosa, s'entesten en continuar amb l'agonia, amb la llàstima, amb l'odi i el numeret patètic.
Andalusia és l'últim clau del taüt dels naranjitos. Han estat escombrats del govern trifachito, com els seus cosins de VOX, tot i que els ultres encara han salvat els mobles davant de la piconadora del PP. From hero to zero: Juan Marín, de vicepresident de Moreno, al carrer. El mateix càstig que han patit la resta de la representació parlamentària de Cs, que fins fa un parell de dies eren 21 diputats. Ara, la xifra és rodona. Molt. Un zero. El mateix que va passar a Madrid, molt semblant a Castella-Lleó (1 escó), similar a Catalunya (de 36 a 6) o el que van patir al Congrés dels Diputats, cobrant-se el coll del fundador Albert Rivera. Arrimadas es va quedar al capdavant d'una nau foradada per totes bandes, de la que tothom saltava per intentar salvar l'honra i el seu cul, amb perdó. Tots menys els irreductibles de l'espanyolisme anticatalà, començant per la Inés. La de Jerez, més que una líder, passarà a la història com l'enterradora del partit.
Dos triomfadors: Juan Marín i Inés Arrimadas / EFE
Ara bé, quan parlem de la Inés és inevitable recordar el que serà, per sempre més, el malnom que l'acompanyarà als llibres d'història. Exacte: 'La Montapollos'. Els seus xous plens d'odi, gestos fatxendes, amenaces, manques de respecte, mentides i sortides de to l'han convertit en el màxim exponent de la misèria política. Un estil inconfusible el seu, i que ha inculcat i potenciat en d'altres personatges de la talla de Carlos Carrizosa, Anna Grau, etcètera. També és veritat que Arrimadas ha tingut un gran mestre, Juan Carlos Girauta. Pero allò de "montapollos" se l'ha quedat ella a perpetuïtat. Així la coneixen els seus detractors, però també els seus col·legues i defensors. O si més no aquells que li reien les gràcies durant molts anys, especialment als mitjans de comunicació. Els matinals d'Ana Rosa Quintana o Susanna Griso han estat el saló de casa seva. Ara, però, quan van a fer un cafè amb la Griso, per exemple, el to és de funeral. I de mofa.
Durant l'entrevista que la catalana d'Antena 3 li ha fet aquest matí dins d''Espejo Público' hem viscut un moment històric. No, no dimiteix. Això ja seria massa fort. El que sí hem vist és que Arrimadas és la riota d'Antena 3. No la respecten. No ens podem creure que el que ha passat a la pantalla davant dels nostres nassos hagi estat producte de l'atzar. Li han clavat una pulla monumental, amb la seva subtilesa. Un rètol anunciant el següent tema del programa té la culpa: "Nos quedamos sin pollos". Parlaven de la crisi que s'està vivint en el sector de l'aviram, però veure la cara de la Inés al costat de la frase, en aquest precís moment i en Antena 3, és mel. Per mirar-lo una vegada, i una altra, i una tercera, i així fins a l'infinit. "En dos meses no habrá pollos para comer". Oh, sí.
És el final de la "montapollos". Haurà de buscar-se una nova ocupació, perquè li resten dos telediaris... o un 'Espejo Público'.