Jordi Díaz és d'aquells actors que sense formació ni padrins sinó per talent, telegènia i barra ha aconseguit colar-se a la memòria col·lectiva dels catalans. De les moltes cares populars del culebrot de TV3, entre els 10 personatges de ficció més icònics (Eulàlia Montsolís, Salvador Borés, el Peris, Mercè Riera...) tota Catalunya hi posaria el Fede d'El cor de la ciutat. Un veí del barri de Sant Andreu faldiller, barrut, bocamoll, simpàtic i amb un atractiu per les dones innegable. Serà el nas, les canes o la veu, però l'actor que l'interpretava, Jordi Díaz, va clavar el personatge. A TV3 li van proposar un repte: pagar-li uns mesos de feina sense treballar, sense gravar el capítol diari, amb una condició: havia d'engreixar-se uns 20 kilos. Els guionistes, sempre a la recerca d'un efecte sorpresa, es van empescar que Fede patia depressió i tornava a la sèrie amb els cabells llargs, barba deixada i gros com un titot. I no era una panxa falsa: era Jordi Díaz gordo. Aquella bestiesa de salut, mig real mig fictícia, li ha acabat passant a la vida real i gairebé li costa la vida. Nascut a Badalona ara fa 50 anys ha repassat aquest moment pèssim de salut.
L'actor de Badalona ha recordat el seu drama de salut en una entrevista a l'Ara expolicada per una causa molt concreta: la mort de la seva mare. Jordi Díaz, sembla increïble, reconeix que mai ha conviscut en parella, no té fills però té un gos. Quan va morir la mare es va quedar amb una greu depressió "L'any 2015 faig 40 anys i la meva mare mor d'un ictus a Màlaga després de passar per quatre hospitals aquell mateix dia, negligència mèdica. Després d'aquell cop vaig sentir un dolor inexplicable i em vaig agafar a la feina per tirar endavant. Em vaig ensorrar, feia la funció de teatre i tornava a casa a plorar. Em vaig abandonar, menjava pizza i dònuts i al teatre vaig començar a tenir símptomes estranys. Veia la gent de lluny però no de prop, pixava una orina enganxifosa, el braç el tenia de color blau. Però tenia una depressió absoluta. Morir-me tant me feia"
Jordi Díaz patia depressió, vivia sol, menjava porqueria i només treballava, fins que un dia va petar: "Un dissabte després de dues funcions vaig anar a l'hospital de Can Ruti, em fan proves i tinc el sucre a 950. Era un coma amb potes. Els metges no entenien com podia estar conscient. Em van diagnosticar trombosi i diabetis alhora. Amb la depressió em vaig convertir en una persona emprenyada. Em sentia impotent per no haver-hi estat quan la meva mare es moria. Tot això m'acompanya des d'aleshores. La crisi de Can Ruti em va servir per plantejar-me si volia viure. La tristor segueix dins meu però em costa demanar ajuda, vaig tenir una mala experiència amb un psicòleg i no hi he volgut tornar. No tenia ni ganes de treballar i de tot el que feia em vaig quedar només fent un monòleg al teatre. Vaig patir problemes econòmics importants. Ara he après a conviure tenint depressió però tinc una feina interior per resoldre. L'alegria més gran que he tingut és en Max, el gos que ha entrat per casualitat a la meva vida i que estimo amb bogeria".
La mare el va deixar i en Max l'ha salvat. Els que no tenen gos no ho deuen entendre i els que en tenen abracen Jordi Díaz. Tantes dones com voldrien abraçar-lo i ell prefereix la companyia d'en Max. Els gossos curen.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!