A finals de l'any 2017 tenia lloc una de les injustícies més flagrants en els mitjans dels darrers temps. Una periodista com Isabel Gemio, amb un talent i un full impecable de professionalitat, era fulminantment acomiadada d'Onda Cero després de 14 anys al capdavant del programa Te doy mi palabra. La periodista assumia amb enteresa la mala notícia i s'acomiadava així dels oients.
"Me voy a la tarea más importante de mi vida, vivir". Gemio, bolcada en la seva família. Hi ha vida més enllà de les ones. O de les ones de la cadena radiofònica d'Atresmedia. La periodista extremenya, que tant de temps va treballar a Catalunya, n'ha tornat a parlar. El pas del temps i la distància no han fet, però, que canviï el que ja pensava aleshores del seu adeu: ella no va marxar, la van marxar. Ho ha confessat al programa Toni Rovira y tú, on hi ha anat de convidada i que s'emetrà properament.
@gemio_isabel
El col·laborador de Rovira, Rocco Steinhäuser, ha volgut saber què va passar, per què va marxar de manera tan abrupta. I ella no s'ha mossegat la llengua. En un avançament de l'entrevista, Gemio les deixa anar amb l'estil i la finezza que sempre l'han caracteritzat: "No me fuí: me fueron. Yo no me hubiera ido. Me quedé en shock. Después de 24 años en el grupo, nunca lo pensé". Gemio, a més, avisa tots aquells romàntics que creguin que donar-li anys de dedicació a una empresa t'assegura una cadira de per vida: "Un programa de éxito..., muy rentable..., nunca lo entenderé. Pero la gente tiene que saberlo: no vale ni tu trayectoria, ni la audiencia, ni la rentabilidad. No vale nada. Si alguien, en un despacho, decide quitarte, te quita".
Hi ha acomiadaments que diuen molt (o molt poc), no dels qui els reben, sinó dels qui els decideixen. Una errada de les grans. Ganes de sentir Gemio en la resta de l'entrevista.