Al fastuós món dels flaixos i les portades, on les emocions semblen filtrar-se a través de declaracions estudiades i somriures congelats, Isabel Preysler guardava un secret que glaçava la sang. Mentre gaudia de sopars exclusius, posava en catifes vermelles i oferia entrevistes acuradament mesurades, la reina del paper cuixé sabia, des de feia cinc anys, que Mario Vargas Llosa estava condemnat per una malaltia incurable.
Fonts properes a la família han confirmat que Preysler va ser informada del diagnòstic al mateix estiu de 2020, quan el món es confinava pel COVID-19 i la mort deixava de ser una idea llunyana per convertir-se en presència quotidiana. En aquest context, Vargas Llosa va rebre una notícia devastadora: el seu cos estava en una batalla que mai no guanyaria. Tanmateix, l'escriptor, fidel al seu estil reservat i elegant, va decidir continuar vivint com si res no hagués canviat, aferrat a la ploma com a un salvavides invisible.
Cinc anys de decadència ocults després de la glòria mediàtica
La revelació és encara més impactant quan es considera que durant aquell lustre, l'autor va continuar viatjant, escrivint, fent conferències i apareixent en esdeveniments públics. La malaltia no el va doblegar en aparença, però sí que el va acompanyar en silenci, com un personatge secundari que a poc a poc anava robant-se el protagonisme a l'última novel·la de la seva vida. La gran incògnita que ara sacseja l'opinió pública és: per què Isabel Preysler no va dir res?
La resposta sembla amagar-se en un pacte no escrit entre l'escriptor i la socialité: ell no volia ser compadit, i ella va respectar la seva voluntat... encara que això signifiqués fingir que tot continuava igual. La mare de Tamara Falcó ho sabia tot, i no només sabia: va acceptar guardar silenci, fins i tot quan la relació va començar a trontollar el 2022. Va ser aquesta càrrega, n'afirmen alguns, la que va acabar per erosionar els fonaments d'una relació ja desgastada.
Entre ombres i records: la lluita personal de Vargas Llosa
Mentre la societat admirava la seva aparent vitalitat, Vargas Llosa bregava amb una malaltia irreversible. Encara que mai no es va fer públic el diagnòstic exacte, s'ha filtrat que un dels seus símptomes era la decadència neurodegenerativa, lenta però implacable, que primer va afectar la seva concentració i després la seva memòria. L'autor de La ciudad y los perros sabia el que venia, però també sabia que el seu acte de llibertat més gran seria viure com si la mort no existís.
En aquell període va publicar Le dedico mi silencio, va assistir a fires literàries, va ser homenatjat al seu país natal i va mantenir la seva rutina de lectura diària. Tot això mentre el rellotge biològic avançava sense treva. Els seus fills, conscients de la situació, van fer pinya al voltant del pare. En el silenci, en la intimitat, van trobar un espai de reconciliació. Fins i tot Patricia Llosa, la seva exesposa i eterna musa literària, va tornar al primer pla, aquesta vegada no com a companya sentimental, sinó com a testimoni del seu ocàs.
Vargas Llosa no va morir entre aplaudiments ni homenatges grandiloqüents. El seu adeu va ser serè, gairebé imperceptible, però profundament literari. Va morir com va viure: escrivint fins a l'últim alè, guardant secrets que avui surten a la llum amb la brillantor de les veritats postergades. Isabel Preysler, la dona que va compartir amb ell vuit anys de la seva vida, avui s'enfronta a una incòmoda revelació: la història d'amor que ella va protagonitzar va tenir un desenllaç que coneixia per endavant, però va decidir silenciar.