L'actriu i cantant catalana Itziar Castro té 44 anys. La majoria d'ells se'ls ha passat superant obstacles i lluitant contra l'assetjament. Ho té tot: dona, homosexual, grans mides, compromesa contra les injustícies... Durant tota la seva vida els abusadors han pensat que tenien davant una víctima fàcil, una diana sobre la que vomitar els seus complexos, odi i prejudicis. El problema d'aquesta colla, però, és que no tenien ni tenen la més mínima idea de la fortalesa, valentia i contundència de la Itziar. Unes qualitats que, afegides al seu talent artístic, l'han convertida en infranquejable. Ara bé: que no s'hagi arronsat mai i que no tingui cap intenció de fer-ho, no li ha estalviat centenars de situacions desagradables i mesquines. Que el seu somriure no ens enganyi: les ha passades magres i té l'ànima plena de cicatrius.
Un calvari que va començar a patir de forma cruel i sàdica de ben petita. Ens ho explica en un fil de Twitter imprescindible per moltes raons: per la brutalitat, per la tendresa i per la seva fermesa que raja de cada piulada. Comença així: "Me insultaban por ser diferente, me pegaban, me increpaban, me hacían bullying, me decían que no merecía ser feliz, que no podría conseguir mis sueños". Un missatge demolidor que acompanya a unes instantànies absolutament meravelloses: ella, a la gespa del Camp Nou i amb uniforme del F.C.Barcelona, immensament feliç al costat dels seus ídols.
Aquestes imatges del 1984 condensen perfectament la il·lusió d'una criatura de 7 anys que està complint un dels seus somnis: acomiadar el gran Quini a l'Estadi. Somnis, però, que en abandonar el terreny de joc es convertien en un malson pel 'bullying'. "Yo era feliz jugando a fútbol, siendo una cabra montesa trepando por la montaña, haciendo todos los deportes que podía, tennis, judo, atletismo, hockey, natación, cross, esgrima, equitación… y vistiéndome del F.C.Barcelona. Sí, una marimacho. Lo mejor de todo es que ser así hizo que pudiera estar en la foto oficial de la familia Quini en su despedida. Un momentazo de mi vida que también sirvió de burla, y todo por envidia". Fa gairebé 40 anys d'aquestes escenes, però lamentablement no podem dir que la societat hagi canviat gaire.
L'assetjament al diferent està més viu que mai, fins i tot arribant a l'escenari més tràgic i criminal: l'agressió i l'assassinat. Castro envia un potent missatge a tots aquells que conviuen amb la discriminació pel motiu que sigui: condició sexual, raça, procedència, mides, gustos o creences. Tant se val. A tots ells, l'autora del llibre "Con el Corazón por delante" els hi diu això: "No estáis solos, ser diferente es lo NATURAL y nadie puede quitaros las ganas de vivir. Y sobretodo nadie debería morir porque los que no aceptan la diferencia quieran hacernos a todos iguales. Por eso seas como seas eres ÚNICO y MARAVILLOSO".
Meravellosa és la Itziar, sense cap mena de dubte. A la pantalla, a dalt d'un escenari, en un programa de televisió o fent un cafè en un bar. Sempre al seu equip, sigui quin sigui. Amb ella guanyarem o perdrem, sí, però sempre amb el cap ben amunt i la consciència molt tranquil·la.