Al bo d'en Jair Domínguez li agrada molt la seva feina, li agrada ser a la cresta de la polèmica i també, li agrada pujar dalt de tot. El seu hàbitat natural és al plató de l'Està passant, des d'on cada tarda, al costat de Toni Soler, se'n fot del mort i de qui el vetlla, especialment, de la classe política. Però al presentador i humorista també se l'acostuma a trobar ben lluny de TV3, dels platós i dels focus. Sovint, a la que pot, en les seves estones lliures, i més, darrerament, l'hem vist pujar fins dalt de tot i posar un nus a la gola als seus seguidors. Vistes espectaculars, això sí, però que generen angoixa. Fa poc, amb l'esperpent públic i la guerra interna i externa del PP, amb Ayuso i Casado anant a la jugular, els va destrossar des d'un indret meravellós, el salt de Sallent i l'agullola de Rupit: "Des d'aquí es pot veure com s'ensorra el PP".
Jair Domínguez / @jairdominguez_
També l'hem vist recentment anant a la neu o mimetitzant-se en el Pensador de Rodin a la muntanya de Sant Roc, entre els municipis de Sant Gregori i de Sant Martí de Llémena a la comarca del Gironès. O cap a la Vall d'Aran, a la via ferrada Poi d'Unha, la segona via ferrada de la Vall d'Aran, un llarg itinerari de gairebé 800 metres de llargada que s'enfila fins a l'alta muntanya, i on un cop hi puges, no valen remordiments que valguin: "La cara de 'no em fa cap gràcia pujar aquesta escala però tampoc puc tornar enrere'”.
Jair Domínguez, amant de la natura, els espais oberts, la neu i les alçades / @jairdominguez_
Ara, el còmic ha anat cap a un indret del país absolutament meravellós. Ha agafat les botes de muntanya, la motxilla, el gorro i l'anorak i ha pujat cap al Gra de Fajol, una muntanya dins del parc natural de les Capçaleres del Ter i del Freser, un lloc destacat en l'excursionisme català, un referent dels Pirineus de la província de Girona concretament, del Ripollès, i un cim on podem gaudir d'excel·lents vistes del Canigó, el Montseny o el Pic de Bastiments. I allà, ell, com a bon barceloní, ha fet honor al sobrenom que s'acostuma a aplicar als de la capital quan volten pel país: pixapins. I a manca de pins, quan li han vingut les ganes, què ha fet en Jair? Baixar-se la cremallera, baixar-se una mica els pantalons, i au, a deixar rastre a la neu. Un gest perillós, el buit no era gaire lluny, i a més, mirin com bufava el vent... Esperem que no li vingués el vent de cara:
"Què fa aquest noi aquí? Què cardes?", se sent dir a un acompanyant... La xarxa, ulls com a taronges i comentaris en massa. Alguns, indignats perquè es posi a pixar allà al mig de la natura. D'altres, mirant per la seva integritat... o la del gos. I alguns, aplaudint amb les orelles: "Es un lavabo amb vistes. No es pot demanar més. I pujas I baixes la cremallera sense guants¡¡¡¡ Es que no tens les mans glaçades?", "Ho faries al carrer? No, oí?...Doncs a la natura tampoc, haver-ho fer abans al refugi! És que en sou de gamarussos els pixapins!", "... i després dieu que no sabeu d'on ve el calentament climàtic", "Ara ets un titafreda de debò", "Però què fas???", "Bruuuut!", "Ara entenc perquè el Ter baixa brut...", "Che, probaste de escribir tu nombre en la nieve????", "i el gos rebolcant-se...", "Oju si bufa el vent", "Fondràs la neu boiiiig!!! El pantà de sau colgarà el campanar!!", "Se't congelarà la tita!"... En aquest cas, allò que el lavabo és 'al fons a mà dreta', no és ben bé cert. Al fons, sí, però a mà dreta, a mà esquerra i a totes bandes... Espectacular.