Joel Joan i Toni Soler són dues de les personalitats més compromeses amb el país. Tenen molt d'èxit, són estimats i valorats i comparteixen preocupació pel futur del català i dels catalans. Impecables. Tots dos han passat de posar la cara a posar la butxaca. De televisius a productors. Van començar a TV3 fent programes de tant d'èxit com Plats bruts o Malalts de tele, tots dos d'El Terrat, la productora de Buenafuente. Van agradar tant que van crear el seu propi imperi. Joel Joan té Arriska i Toni Soler, amb l'exdirector de TV3 Francesc Escribano, tenen Minoria absoluta. Ha estat precisament una de les produccions de Minoria la que ha aixecat la crítica de Joel Joan, a partir d'una columna d'opinió de Pep Antoni Roig a El Nacional. Al columnista no li ha agradat que a Smiley, la sèrie catalana que produeix Minoria absoluta per Netflix i que està sent un èxit, la llengua catalana que es parla a Barcelona hi surti minoritzada. Joel Joan difon l'article i hi afegeix el nom dels productors:
Joel Joan fa seva la crítica i afegeix un qualificatiu molt dur "Patètic" i etiqueta els dos productors dient-los "On aneu, Toni Soler i Paco Escribano?". El cert és que la sèrie està doblada al català íntegrament però la versió original és la que tot i situar-se l'acció a Barcelona, només parlen català tres personatges caricaturescos. Així ho va voler l'autor, Guillem Clua, i ho va acceptar el co-productor executiu, Escribano, i per suposat qui paga la festa, l'empresa nord-americana Netflix. Mirar la sèrie amb ulls catalans fa que grinyoli el nul ús del català d'actors com Carlos Cuevas o Miki Esparbé.
El problema no és Clua. La seva obra de teatre que origina la sèrie era íntegrament en català amb només dos personatges. Ni és Minoria absoluta que planifica tota la producció a Barcelona. És Netflix que accepta pagar el doblatge al català però ja li va bé que els protagonistes no parlin ni una frase en català i només ho facin una família colateral, la més còmica, l'heterosexual convencional. Si a l'obra de teatre els dos protagonistes, Àlex i Bruno, eren catalanoparlants i parlaven català entre ells és evident que alguna cosa s'ha perdut en l'adaptació: el català. La raó del canvi és arribar a més gent sense la "nosa" dels subtítols. Això no ha agradat el columnista d'El Nacional ni a Joel Joan. Convé llegir-se la columna d'opinió.
"Smiley es recrea en el mantra que la classe treballadora catalana només parla castellà o que a Barcelona el català només el fan servir les classes benestants i els burgesos de dretes. Tots els altres personatges de la sèrie, absolutament tots, no diuen ni una paraula en català. Però no només això: malgrat estar ambientada a Barcelona, la sèrie arracona i redueix tant la nostra llengua als clixés esmentats que ni un trist figurant amb frase és capaç de demanar una "aigua amb gas" al bar on treballa l'altre protagonista". L'autor, amb l'aplaudiment de Joel Joan, remata "Desgraciadament, la sensació general és que el català darrerament s'incrusta en les ficcions audiovisuals fetes a Catalunya com un element merament complementari i folklòric. Més com una llengua de memòria que no pas d'ús normal". Una bona reflexió per una bona sèrie.