Sempre és trist pels culers quan un jugador emblemàtic de la història blaugrana penja les botes. Sempre és trist quan algú a qui hem vist créixer amb la samarreta blaugrana des de ben petit, diu que ja n'hi ha prou. Els culers estem les últimes hores amb un nus a la gola perquè un dels nens de casa, un jove que es va formar com a persona i com a jugador a la Masia, ha sentit que ja ha arribat l'hora de retirar-se del futbol... i això que té només 32 anys. Parlem de Bojan Krkic, el noi de Linyola.
En un emotiu acte a l'auditori 1899 del Camp Nou, Bojan s'ha acomiadat de l'afició culer, en un estadi on va jugar quatre temporades defensant la samarreta del primer equip - anotant un total de 41 gols - i aconseguint molts títols des que Frank Rijkaard li va donar l'oportunitat. Va formar part d'un equip de somni després de passar per les categories inferiors, aconseguint gols inoblidables, tot i que el més sonat va ser un que no va pujar al marcador de manera injusta, contra l'Inter en una Champions, que va valdre l'eliminació del Barça.
Després del seu pas pel club de la seva vida, Bojan va haver de fer les maletes i marxar a molts països i equips diferents. Tot un trotamóns del món del futbol, va oferir el seu talent, els seus gols i el seu permanent somriure de bon noi a la Roma, el Milan, l'Ajax, l'Stoke City, el Mainz 05, l'Alabès, el Montreal Impact i el Vissel Kobe japonès. Primer jugador espanyol en marcar en totes les grans lligues, l'espanyola, la italiana, la Premier i la Bundesliga, i en tres dels cinc continents, Europa, Amèrica i Àsia. Sense oblidar que també va vestir les samarretes de la Roja i de la selecció catalana. Una fita que va venir acompanyada d'una bonhomia que ha deixat petjada en molts companys i col·legues de professió.
Una imatge que fa patxoca, davant de totes les samarretes que han lluït el nom de Bojan a l'esquena. Bojan ha estat entrevistat aquest matí de divendres pel Jordi Basté, on s'ha obert en canal per deixar clar que no tot va ser un camí de roses, que va patir en molts moments, i que ha necessitat ajuda psicològica per afrontar el fet de convertir-se en un jugador del Barça de qui tothom esperava molt d'ell amb només 16-17 anys, quan encara era un nen.
Una conversa deliciosa. I necessària. Tothom l'hauria de recuperar, per sentir la maduresa i les reflexions d'un Bojan parlant sense embuts de la seva vida, de les llums i les ombres, i com a un jugador que va tocar la glòria, a tot un jugador d'un Barça triomfant, li van venir dubtes i va haver de capejar ansietats i problemes d'aquest estil. Basté, quan acabava l'entrevista, li ha tret el tema al ja exjugador sobre la seva retirada. Bojan ha comentat explícitament la seva voluntat de penjar les botes vestint una samarreta molt especial, la d'un dels equips que va defensar amb orgull. És més, sempre feia l'impossible per vestir-se aquesta samarreta, tot i que estigués jugant molt lluny d'aquí a nivell de clubs. Quina samarreta és especial pel de Linyola? La de la selecció catalana.
Krkic ho va donar tot per defensar la selecció del nostre país, i li faria il·lusió que l'última vegada que salti a la gespa, sigui amb les quatre barres. Contra qui? Aquesta és la qüestió. Si fos per ell, li encantaria que fos en un partit on Catalunya s'enfrontés a la selecció orange d'Holanda. Però a saber. En aquest sentit, intervé Jordi Basté per fer una de les estripades més descomunals que se li recorden. I té tota la raó del món. El periodista ha esclatat, fart de la deriva que porta observant els darrers temps, i que ha fet que els partits de Catalunya, que fa uns anys eren esdeveniments de primer nivell mundial, ara s'hagin convertit en poc més que partits de costellada o de solters contra casats. I no s'ha callat a l'hora de denunciar-ho: "Obro un petit parèntesi", i diu amb sarcasme: "Quina època aquella meravellosa que els partits de la selecció catalana eren contra el Brasil o Argentina i omplien el Camp Nou. Segurament perquè hi havia un país que empentava i una federació que s'ho creia. Ara tenim un país que empenta poc i una federació que no s'ho creu. Llavors, juguem contra seleccions de costellada, que podrien posar allà unes brases i anar fent, i que podrien jugar al camp de la Bota. Ho dic perquè al pròxim partit potser que busquem una selecció potent i que ens sentim còmplices com quan ens hi sentíem fa, in hilo tempore, quan la selecció catalana era un equip de futbol, no només potent, sinó una federació potent i no aquesta, que semblen palmeros de l'espanyola". Pam. Descomunal.
Clar i català... com la selecció catalana. Que qui sigui, en prengui nota. El bo d'en Bojan es mereix un comiat a l'alçada.