Jordi Sánchez és un dels actors més estimats pel públic de tot l'Estat. A Catalunya el coneixem bé, gràcies a sèries mítiques com 'Plats Bruts'. A la resta de la península, el seu màxim esplendor va arribar amb 'La que se avecina'. De fet, hi ha qui encara es pensa que el seu nom real és Antonio Recio. Fa tan bé la seva feina que provoca aquesta confusió. Afortunadament, però, en Jordi no té res a veure amb aquell personatge masclista, xenòfob i 'cuñao' per antonomàsia. Ni de bon tros. Res més lluny de la realitat. 

Sánchez és un especialista en fer-nos riure, però fora de la pantalla va fer patir i molt el seu públic, amics i familiars. Es va contagiar amb el coronavirus​ i va iniciar un infern personal descomunal. Va passar 24 dies a la Unitat de Cures Intensives sedat, adormit, aïllat del món i amb al·lucinacions. Quan va despertar el seu món encara es va ensorrar més: era un ecce homo, incapaç de caminar, sense forces ni tan sols per sostenir una tauleta. Una situació dantesca que, amb el pas del temps i un esforç enorme, va poder superar i deixar enrere. Actualment no té seqüeles, però si un munt de vivències colpidores. Un relat que ha tornat a compartir a través d'una carta molt especial i que publica el digital Vanitatis. Se l'escriu a ell mateix, al seu jo de fa un any i mig. Cal llegir-la, impressiona.

L'actor Jordi Sánchez quan va sortir de l'hospital / Instagram

"Quiero hacerte saber la que se te viene encima. El domingo, en el AVE Barcelona-Madrid, vas a sentir escalofríos y a suponer que no va bien la cosa. Te harán la prueba y te dirán lo que suponías, que eres positivo". Així comença la missiva, en la que també recorda que el seu contagi va produir-se en un moment especialment dolorós: el seu pare acabava de morir per aquest malaltia. Després de 8 dies a casa sense gaires complicacions, però sense vèncer el virus, el van portar en ambulància a un hospital. "Te vamos a intubar. Si quieres llamar a alguien…” Començava el calvari. Va trucar la seva parella i la seva mare, a la que no va revelar la gravetat de la situació. No així els seus fills, per no preocupar-los tampoc. Acte seguit, la intubació i la sedació. 24 dies després, despertava. Sol. Molt sol. "No van a dejar que entre nadie y eso se te hará muy duro. Pero todo el mundo, y en la distancia a través de Skype, estará muy contento de que hayas despertado. Pero tú no vas a comprender el motivo de tanta alegría. Te habrán caído treinta años encima". Dos dies terribles, "te dolerán todos los huesos, no podrás andar, no podrás escribir, no sabrás si puedes tragar y no van a dejarte ni comer ni beber. Y las alucinaciones que vas a sufrir debido a la medicación te harán creer que uno de tus hijos ha muerto".

"Cuando te digan que estás alucinando, y que tus hijos están perfectamente, vas a ser el hombre más feliz del mundo y vas a llorar como un niño de puro alivio, de agradecimiento, de alegría extrema". Després vindria la recuperació, lenta però ferma. I tocar el paradís: "Por fin, un día te dirán que puedes irte. Y te irás encantado. Y fuera te estará esperando gente a la que quieres mucho. No toda, porque todavía no se puede viajar por el bicho, pero la suficiente, y una avalancha de mensajes preciosos. Pisarás el asfalto como si fuese el cielo". Fins a arribar al dia d'avui, en el que s'ha cruspit un arròs amb gust a glòria. El sabor de la vida plena. Un goig.

Jordi Sánchez / GTRES

Felicitats, Jordi. T'hem trobat a faltar, del primer a l'últim dia. Ben tornat.