José Luis Martínez Almeida, alcalde de Madrid, ha perdut una corona, però ha guanyat un anell. El títol de solter d'or de la dreta dretanosa espanyolista s'ha esfumat, però perquè el senyor ha trobat parella i es casarà l'any vinent. Tot el lot. L'afortunada, o això és el que hauria de ser, és Teresa Urquijo. Una jove de 26 anys (22 menys que el polític del PP), aristòcrata i emparellada a distància amb els Borbons. Un partidàs, on vas a parar. L'alcalde levita a dos pams de terra, va crescut. Està bé que tingui alguna cosa que li faci sentir feliç, perquè quina amargura permanent llueix el seu partit, i especialment, els seus dirigents de la capital d'Espanya. Això no ha de ser bo per a la salut.
En canvi, les papallones a l'estómac, els viatges de parelleta, allò de l'amor primerenc i els plans conjunts… això li canvia la cara al més esquerp de la terra. Amb l'afegit que, com a celebrities castizas, van a actes oficials, a recepcions reials, i el més important: se saben protagonistes d'una història d'amor digna del millor telefilm de sobretaula. Un de romanticot, ei, no d'aquells de drama, traïció i coses fosques. No, no. Aquesta història és només apta per a dentadures a prova de càries, per això del sucre industrial. La flamant parella té la vista posada en l'altar, s'ha de tancar aquest tracte com Déu mana, que de moment, mana més que ell. Per això han passat el cap de setmana a Eivissa. No pas de comiat de solter al tancament de les discoteques, la seva visita era de convidats a una boda. Una ben pomposa i de possibles portes giratòries. Un bon lloc per anar agafant idees.
La parelleta ha festejat l'enllaç, ha aprofitat per conèixer l'illa d'una manera menys estiuenca que en ple mes d'agost, ha dinat a indrets ben bonics i, tal com van arribar, han tornat a Madrid. Bé, potser no del tot igual. Les arribades sempre són una mica més complicades que les anades. Quan te'n vas, tens aquelles entrades de VIPS a l'aeroport que et dones un respir. Però quan vens, allò pot ser Can Pixa. És obrir-se les portes automàtiques que separen la zona d'arribada de l'àrea comuna de la terminal, i allà pots estar venut. El primer que passa et pot reconèixer i complicar-te la vida. Per exemple, un equip d'una agència de premsa que busca famosos. Van trobar l'Almeida i promesa i, apa, a por ellos. Amb carinyo. I adulació, molt llepes. Però a l'alcalde li feien nosa, sentia vergonyeta. I així va reaccionar.
Amb el somriure nerviós i impostat de sempre, Almeida era una evasiva amb cames. A tot deia que no, que moltes gràcies. Amb un accent cada cop més gato, que es noti que és madrileny. Una persona que els esperava apareix del no-res i es col·loca al costat del polític, i comença una fugida. Teresa perd roda lenta i inexorablement per l'esprint d'Almeida, que demostra un bon cop de ronyons, accelera força. Arriba un moment en el qual el mallot groc, escortat pel seu deixeble d'ocupació indeterminada, han deixat tirada a una Urquijo que amb prou feines pot somriure, sense poder acostar-se. La imatge és lletja, el gest també. Sembla una comparsa. Per sort, i gràcies a la reportera, es produeix la reunificació dels tortolitos. Fins i tot el paio de pocs cabells que feia de tercer home s'allunya uns metres, tornant la Teresa al seu lloc. En tot cas, la Teresa ja li ha vist les orelles al llop. Molt gentleman no li ha sortit el xicot. Sembla que és més del 'Sálvase quién pueda' que de l'orquestra del Titànic. Very important Almeida.
Clica a la imatge per veure la seqüència:
