Grande de España, José María Castillejo de Oriol viu en la ruïna més absoluta. De tenir-ho tot a quedar-se sense res, en un obrir i tancar d’ulls. Comte de Floridablanca, d’Armildez de Toledo i de Fuente del Sauco i marquès d’Aldama; els títols nobiliaris de Castillejo no li serveixen per a res perquè no té ni un duro.
José María Castillejo tenía una vida idílica: chalé, títulos nobiliarios, avión privado y una serie de dibujos exitosa.
— EL MUNDO (@elmundoes) 30 de marzo de 2019
Un sueño que rápidamente se vino abajo y le llevó a perder todo: dinero, esposa, relaciones sociales y hasta su propia empresa, Zinkia. https://t.co/exv7H77PfV
Castillejo de Oriol va anar a escola amb Felip VI. El rei d’Espanya va ser fins i tot un dels testimonis el dia de la seva boda amb l’aristòcrata Ana María Chico de Guzmán, l’any 1997 a Manacor. Un xalet a Aravaca, una mansió a Mallorca, avió privat, un iot... el comte de Floridablanca es va fer multimilionari, però no pas pels seus títols nobiliaris. Castillejo de Oriol es va enriquir d’una manera bestial quan va tenir la idea de crear el nino Pocoyó, un dels dibuixos animats més famós al món sencer.
Però tot se’n va anar en orris i ara, el comte de Floridablanca i amic de Felip VI relata el seu drama a El Mundo. Castillejo de Oriol va veure com la crisi econòmica ensorrava les accions de Zinkia, la seva empresa. Per intentar remuntar, va demanar un crèdit milionari i va fer entrar a la direcció de l’empresa un nou soci mexicà: Miguel Valladares, relacionat amb la cúpula del PP. “Me engañó, su objetivo era apropiarse de Zinkia”, denuncia. Una jugada del seu soci va fer que l’empresa es veiés abocada a fer un concurs de creditors, diu: “Fue mi perdición”.
Abans que Zinkia s’ensorrés, la direcció el va fer fora de la seva pròpia empresa, amb un deute multimilionari. La seva dona, després de vint anys de matrimoni, va demanar-li el divorci quan va veure que s’estava quedant pelat i que a casa començaven a rebre amenaces demanant-los diners. Han passat tres anys des que va començar el seu malson i encara no s’ho acaba de creure: “¿Qué sentí? Aturdimiento. Nadie está preparado para eso, lleva mucho tiempo de duelo asimilarlo”.
Ara viu en un habitatge de protecció oficial al barri obrer de Vallecas, a Madrid, i depèn dels seus germans per a sobreviure: “De los pocos que nunca me han fallado”. Ells li paguen els 800 euros que costa el lloguer, perquè no li queden diners ni per a fer-se’n càrrec ell mateix.