La suposada Champions League de la premsa esportiva espanyola fa niu a la COPE: la densitat d'experts, tertulià estrella i locutor VIP és enorme. I la jungla. Ho diem pels crits que se senten des de fora, especialment els unga-unga. Juanma Castaño i Manolo Lama són dos bons exemples del tipus de personatge que hi ha darrere del micròfon, però no són pas els únics. També s'hi apunta el sector Movistar+, amb tot un expert en futbol internacional com a principal reclam. Un senyor que es diu Julio Maldonado, Maldini, que es vanta de mirar contínuament partits de futbol per televisió. Ja pot ser un Barça - Madrid, que un Benín - Guinea. Tant se val. Només posa una condició: que hi hagi testicles. I no és una frase feta. És literal.
Maldini només mira partits masculins. La resta li rellisca. Cosa que, estant en el seu dret, i fins i tot entenent que per la seva feina s'obliga a empassar-se porqueries infectes de tots els continents, queda malament. Per les seves paraules i aires de suficiència fa l'efecte que ni tan sols considera el futbol femení com el mateix esport. Però vaja, que poden interpretar-ho directament escoltant la font durant una entrevista en un digital fatxa... i sospitós d'actituds fatxes. Com això de "es que ya no se puede decir nada, coño", tan comú entre els reaccionaris. Un menyspreu gratuït. Un més.
Resulta realment pobre i patètic vantar-te del desconeixement d'una àrea del teu domini, que en el seu cas és el futbol. No parla bé de tu. Li agradi a ell i a tota la COPE machirula, o no, el futbol femení és una potència en auge, creixent i que és sana, il·lusionant i necessària. A banda de demostrar un futbol de qualitat, ensenya valors que el masculí ha sacrificat, si no prostituït, per convertir-se en la indústria d'avui en dia. Indústria masclista, homòfoba, dirigida per cúpules de senyoros, de corruptes de la FIFA i la UEFA, de mitjans comprats i titelles. Dir que això no t'interessa, que no tens temps, que no has de fer, és enviar un missatge patètic. Diu més de tu que tota la xerrameca sobre el 4-4-2 de Corea del Sud contra Indonèsia, o del City contra el Bayern. Maldini, retratat.
Les paraules de Maldini, burxat per un periodista amb mala bava, opten al premi del comentari 'cuñao' del mes: "No me importa decirlo. (El futbol femení) ni lo sigo ni lo voy a seguir. Joder, hay aquí un tabú que..." Ja comencem. L'entrevistador li posa botant la pilota, "¿crees que hay mucho bienqueda con el futbol femenino?" Maldini, a plaer: "Sí". Moooolt bé. Després, clar, venen les excuses i els girs. "Piensan que es un desprecio y no es así. Piensa y ponte en mi lugar", manspreading de manual, eh?, "yo trabajo en fútbol, tengo que verlo por mi profesión y porque me gusta, ¿cómo me voy a poner a ver un partido de futbol femenino? La vida no da para todo. No es que no pueda, es que no debo. Si dejo de ver un partido del Manchester City por el fútbol femenino, estoy faltando a mi obligación profesional". En fi. L'entès i ocupat Maldini s'escuda en el City, però ell no és pas Pep Guardiola. Un campió del masculí i un admirador d'Aitana i del femení. Que n'aprengui.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!