Quan els esportistes d'elit, com per exemple els futbolistes, pengen les botes, posen el punt i final a les seves carreres professionals, hi ha molts que s'abandonen, es deixen anar, i el que abans eren cossos fibrats, abdominals on ratllar formatge i una resistència impressionant a l'esforç, esdevenen, per raons òbvies, en algun michelín, en alguns quilos de més i en el cessament de l'activitat física. Bé, això és el que els hi passa al 99,9 % dels futbolistes. L'altre 0,1 % correspon a un home que rebat tota lògica, que desafia el pas del temps, que està igual (o encara en més bona forma) que quan jugava: el gran Julio Salinas. Així era quan va fitxar pel Barça amb 26 anys...:
...i així està ara, als seus, atenció, 60 anys:
Mite blaugrana, bona gent fins a dir prou, els que el coneixem ho podem constatar, també demostra que ha fet un pacte amb el diable i es manté en una bona forma envejable que ja voldrien tenir molts jugadors professionals 40 anys més joves que ell. El Julito es cuida, i porta tota la vida sent un apassionat de l'esport. Del futbol, del pàdel... o si cal, d'abrigar-se bé i anar cap al Nepal a pujar muntanyes i viure a molts metres d'alçada i temperatures sota zero. Fa uns dies, el 6 de gener, l'alpinista basc Alex Txikon va coronar el cim del Manaslu (8.163 metres d'alçada). Una fita, en ser el primer en aconseguir-ho a l'hivern i sense oxigen. Endevinen qui havia a l'expedició? Bingo. Julio Salinas. L'exdavanter del Barça i la selecció espanyola va formar part del grup de 15 persones que van viure l'ascens de Txikon des d'un dels campaments base instal·lats a 3.700 metres. També hi era la seva família:
"Fuimos sin saber a dónde íbamos ni lo que íbamos a hacer. Fuimos unos inconscientes. Mira que en estos países yo evito volar en helicópteros y avionetas". Però Salinas és molt Salinas. Un chicarrón del norte que quan li van proposar formar part d'una expedició, li va sortir la vena basca: "¿Y tú quieres que yo vaya contigo a una expedición? ¡A ti se te va la pinza! ¿Estás loco?. ¡Que no me atrevo..!. Digo: "Me cago en la hostia, ya has caído. Este refrán a uno de Bilbao…". En una entrevista sensacional a la revista Relevo explica una conversa prèvia amb l'alpinista: "'¿Y a 3.700 qué frío puede hacer?'. Y me responde: 'Pues joder, -8º, -12º, -17º, pero de -15º es complicado que baje en estas fechas'. Entonces le pregunto: '¿Y ahí puedes dormir?'. A lo que responde: 'Sí, los sacos están preparados, aguantan -20º, -25º'. Y digo: 'Tú, chaval…'. 'Va, que no te atreves, que no te atreves…'"... I tant que es va atrevir.
Es va atrevir a anar-hi... i es va atrevir a agafar segons quins mitjans de transport que van pel cel. I això que ell li té pànic a volar: "A mí me da mucho miedo volar y, sobre todo, cuando tengo que volar en estas cosas. Las líneas aéreas de Nepal no están permitidas en la Unión Europea, son muy peligrosas... Ya iba con el riesgo de montar en helicóptero, que no me apetecía absolutamente nada y que por norma siempre he dicho que en este tipo de países, avionetas y helicópteros nunca cojo. Según llego a Katmandú me dicen que tengo que ir a Pokhara". Tot i el risc, va acabar agafant un avió. El mateix avió "que hace una semana se ha caído y se ha estrellado con 72 o 75 personas a bordo muertas. El mismo avión que yo cogí el día 28 de diciembre. Salió con retraso porque siempre hay niebla, hay viento, las montañas, etc. Así que imagínate el viajecito".
I després, santornemhi cap a Katmandú: "Llegué un poco asustado, porque es un viaje que no me apetece, y ahora venía el segundo viaje, en helicóptero. Complicado. Me empiezan a asustar porque empiezan a decir que llevamos mucho peso. Y nos empiezan a pesar a todos en una báscula. Un cacao por el tema del peaje… Madre mía, cualquier pájaro, la hélice, no sé cuántos…". Per sort, va fer bon temps i el viatge en helicòpter va ser plàcid. Després, ja al campament base, tot va anar sobre rodes, una experiència espectacular i meravellosa que no oblidarà mai... tot i que les nits van ser un drama: "Lo único que llevé fatal fue dormir. Si duermes en un saco boca arriba, como duerme mi mujer, te pones un gorro porque si no del frío que hace te sale escarcha en la cabeza. Pero al dormir bocabajo las manos no las puedes sacar. El móvil y la botella de agua, para que te hagas una idea, lo tienes que tener dentro porque si no, se congela todo. Si sacas la mano te congelas. No pegaba ojo en toda la noche. Y yo pensaba 'a ver si llegan las 6 y cuarto de la mañana', que era la hora de levantarse, y yo con un frío impresionante".
A quants graus estaven? "Yo creo que -8º, -10º. El grifo de fuera se congelaba. Pero no pasabas frío dentro del saco. El problema es cuando salías. Estaba de aquí para allá en la tienda de campaña con un frío increíble hasta que llegaba el desayuno a las siete". Després de (no) dormir, excursions, per exemple, a unes coves que estaven a 4.000 metres i "cada diez metros había que parar porque te asfixiabas. Pero yo no tuve problemas ni con esto ni con dolores de cabeza. Yo solo tuve problemas para dormir, porque no pegaba ojo. Estuve cuatro noches sin dormir". Tot i les hores que va estar sense dormir, tot i el fred que va passar, tot i la por que va tenir agafant segons quins avions, no oblidarà mai una experiència que va ser inoblidable. Això sí, sembla clar que el bo d'en Julio Salinas deixarà ja les muntanyes i tornarà a les pistes de pàdel.