Les nits de festa, joia i disbauxa sempre tenen una cara 'b': la ressaca. Ara bé, no totes elles són una molèstia. Algunes són benvingudes. El cap fa mal, però menys. El cansament és molt més suportable. La mala cara queda oculta sota una màscara de satisfacció impertorbable. Fotuts però feliços. Així deuen estar milions i milions de seguidors de l'Argentina arreu del món, després d'aixecar el títol de campiona mundial a Qatar contra una França que va vendre la seva pell a preu d'or. Una munió a la que hem de sumar els encara més milions de fans del millor jugador de la Història, amb majúscules, Leo Messi. Amb el trofeu a les seves mans el debat ha mort. No calia, però per si de cas.
Més que un debat, però, podríem parlar d'aversió, d'odi. Al llarg de la seva carrera sempre ha conviscut amb un descrèdit interessat, promogut en bona part per professionals de la informació. Millor dit, de la desinformació. Deixem de banda els aficionats, cadascú té les seves filies (Cristiano, Mbappé, Reial Madrid) i fòbies (Barça, Catalunya, Piqué, Messi). Però que els periodistes actuïn com a hooligans és molt diferent. Ha patit aquesta persecució a Espanya i també al seu país, on li deien 'pechofrío'. El van abandonar quan les coses no sortien bé. El futbol, finalment, ha parlat, ha posat les coses en el seu lloc. I és l'hora de la venjança, així de clar.
Quan Enzo Pérez va marcar el penal decisiu de la tanda final començava una festa gegantina i un funeral patètic. Els plors, les lamentacions i les reaccions més tristes no eren només de jugadors, tècnics i seguidors francesos: també de la tropa antiMessi als mitjans de comunicació. Molts d'ells són vells coneguts en aquestes qüestions, com Tomás Roncero, Juanma Rodríguez, etcètera. Les ulleres madridistes fan que percebin la realitat d'una forma molt distorsionada, tan còmica com a exaltada. Segurament pel cap de l'astre argentí van passar les seves cares, noms i afronts, mentre celebrava embogit la consecució del títol amb els seus companys de selecció. Una conga en la que ell era el líder idolatrat, però en la que es comportava com a un soldat ras. Saltava, ballava i cantava com si fos un juvenil, però això sí: sempre amb la Copa sota el braç. Un moment d'èxtasi en el que es va sentir una cançó amb dinamita, i que la dedicaven precisament als seus haters periodístics.
El càntic no era pas nou, és un habitual dels aficionats més fidels de l'albiceleste, però en la gran nit de l'estadi Lusail el significat era ple i més punyent que mai. Messi esgargamellant-se: "¡A Argentina yo la quiero, porque es un sentimiento la llevo en el corazón, y no me importa qué digan esos putos periodistas, la puta que los parió!". Plas, plas. Les cleques de 'D10S', èpiques. Havia de passar, no els hi haurà agafat per sorpresa. El "qué mirás, bobo" del dia d'Holanda ja els va advertir que la tempesta era a punt de desfermar-se. Mirin el vídeo:
És un mal dia per a tots els que ridiculitzaven Leo Messi. Toca recollir cable i aguantar el xàfec. Serà gros.