Aquest dilluns a la nit, quan tocaven les deu, la gala de la Pilota d'Or vivia el seu moment més àlgid. La millor jugadora del planeta, Aitana Bonmatí, rebia el seu merescudíssim guardó de les mans de Novak Djokovic i prenia el relleu de la seva companya al Barça, Alexia Putellas. La de Sant Pere de Ribes emocionava els assistents, la seva família i els seus veïns amb les seves paraules d'agraïment, bona part d'elles en català, mal que le pese a alguns com els de la COPE, irritats perquè la meravellosa jugadora concedís entrevistes a mitjans catalans i no a ells. Amb tot el que han vomitat sobre el Barça, ara s'estranyen. Manda huevos, que diria aquell. Just després d'Aitana, li tocava el torn a la Pilota d'Or masculina, que va ser pel millor jugador de la història d'aquest esport, un Leo Messi feliç i orgullós d'haver aconseguit el seu vuitè trofeu, una barbaritat.
Dos guardons merescudíssims. Però just a la mateixa hora que es produïen aquestes dues imatges, a TV3 començava un nou El Foraster, que si competís en una gala com la d'ahir a la nit, hauria de rebre la Pilota d'Or al programa més emotiu, commovedor, divertit i exitós de la graella. No hi ha dilluns que Quim Masferrer no ens emocioni amb la seva visita a un dels preciosos pobles que tenim a casa nostra, i aquesta vegada no podia ser menys en la seva primera visita a una comarca de nova fornada, el Lluçanès. En Quim va visitar els veïns d'Olost, algun dels quals ens va fer plorar de riure, o de por, com per exemple, la Marina, que té una col·lecció de nines, alguna d'elles terrorífiques, que ens va fer pixar-nos de riure. O la Dolors, una dona meravellosa de 101 anys, repetim, 101 anys, amb una energia brutal, un sentit de l'humor sensacional, que tenia un secret per tenir tanta energia: "Una miqueta de vi dolça amb pa". Ens vam enamorar tots d'ella:
És clar que també van caure llàgrimes dels espectadors, però d'emoció. Llàgrimes carregades de sentiment i d'amor. Llàgrimes com les del Santi, un veí d'Olost que esperava a peu de carrer a El Foraster, que confessava que "no m'havia passat mai". El què? Que hi hagués un veí que estigués esperant la seva arribada des de feia anys, i que, per si algun dia passava, per si algun dia el Quim els anava a visitar, anava apuntant en una llibreta totes les coses sobre ell i sobre el seu poble que no es volia oblidar de dir-li a Masferrer. Una crònica en primera persona d'allò imprescindible que volia transmetre-li a El Foraster. Un reguitzell de dades i moments que primer, va despertar els somriures i les rialles del públic.
Una de les coses, però, que en Santi tenia apuntades a la seva llibreta ens va tocar la fibra a tots. I de quina manera. Un record cap a la seva mare, que va morir fa setanta anys. I alhora, un agraïment públic a tots i cadascun dels veïns que la van ajudar quan es va saber que patia un càncer, que la van acompanyar en els darrers dies de la seva vida, que no van parar de donar-li mostres d'afecte i amor, de portar-li coses de menjar i obsequis perquè no se sentís sola en uns moments tan difícils com els que li va tocar viure.
Un agraïment públic després de 70 anys. Segur que la mare del Santi, allà on estigui, l'ha rebut emocionada. El Foraster, una setmana més, meravellós. Pilota d'Or pel Quim, pel Santi i per la seva mare.