En plena campanya electoral, les diferents formacions polítiques van agafant posicions de cara a la cita del 28 d'abril. Segur que tothom s'ha llegit els programes electorals de tots els partits. Segur. Abans, però, de la cita a les urnes, els catalans en tenen una altra marcada en vermell. 23 d'abril, Sant Jordi.
Per si la lectura dels fulls de ruta dels partits ha estat feixuga, En Blau proposa algunes alternatives imperdibles que tenen com a protagonistes alguns comunicadors, alguna celebrity o algú que explica secrets d'alcova de la monarquia. El 23 d'abril és dia de llibres, i els catalans trobaran als diferents estands alguna proposta ben blava... Com la sang dels monarques. Tot i que potser a Letícia i Felip, amants de la lectura, no els fan especial gràcia segons quines propostes. El llibre més esperat, per controvertit, possiblement sigui El monarca de la Bisbal (Ediciones B). Un llibre que sacsejarà els fonaments de Zarzuela escrit per algú que diu ser fill del rei emèrit Joan Carles.
És l'autobiografia d'Albert Solà, cambrer de La Bisbal de l'Empordà de 62 anys que manté que és el primogènit de Joan Carles, i per tant l'hereu a la Corona. Qui sap si tindrem aviat un Albert I d'Espanya. Caldrà esperar que s'accepti la demanada de paternitat d'un home que escriu coses com que rebia regals inesperats quan era jove: "Estaba claro que alguien de mi família biológica (paterna o materna) quería que llevara una vida más desahogada de la que me correspondía por mi edad y estatus". També amenaces. Per saber quines, aquest relat en primera persona d'algú que té evidents semblances, com a mínim, físiques, amb el monarca. Intrigues a cabassos, en aquest cas periodístiques, és el que s'hi troba a El Director: Secretos e intrigas de la prensa narrados por el exdirector de El Mundo (Libros del KO).
David Jiménez ha esvalotat el galliner mediàtic en assegurar que "Moncloa forzaba el despido de periodistas incómodos", on desgrana els jocs de favors, prestacions i contraprestacions entre els mitjans, els polítics i les grans empreses i on parla de les seves converses amb el rei Felip VI, que segons ell, li hauria confessat personalment que "Esto es una democracia y, si algún día una mayoría no me quiere, no tendré problema ninguno en marcharme y dedicarme a otra cosa".
El que passa a Zarzuela dona molt de sí. I si no, que li preguntin a l'exmarit de la reina. David Rocasolano i el seu Adiós, princesa (Editorial Foca), un manual de tot allò que Letícia no vol que se sàpiga d'ella: cínica, paranoica, desconfiada, inculta i venuda als fastos de la monarquia.
Només un botó com a mostra. Funeral per la germana de Letícia. El seu cunyat, i marit de la víctima, escridassa Joan Carles ("¡Tú tienes la culpa hijo de puta! ¡Vosotros la habéis matado!"), i a la sortida, Letícia s'agenolla davant l'emèrit. I Rocasolano escriu: "Fue un gesto claro que demostraba a quién pertenecía ya mi prima. No se arrrodilló ante sus padres sino ante S.M. el Rey de España. Sentí asco".
Algú que sap molt de monarquia és, sens dubte, Pilar Eyre. La periodista és una eminència en qualsevol cosa que tingui a veure amb la sang blava que corre per les venes dels Borbons. Dels d'ara i dels del segle passat. Perquè l'escriptora catalana és l'autora de Carmen, la rebelde (editorial Planeta), un llibre apassionant sobre la relació sentimental que van tenir el besavi de Felip VI, Alfonso XIII, amb l'actriu Carmen Ruiz Moragas, una dona única, lliure i valenta.
D'una artista de principis de segle passat a l'artista del moment amb majúscules. La reina del flamenco-trap. Elogiada a tot el món, seguida per estrelles de fama mundial com Madonna, la catalana Rosalía ha fet miques qualsevol previsió. Ningú podia preveure que tot i el seu enorme talent, fos la cantant de la que es parla arreu.
El seu "Malamente, tra, tra" és ja tot un himne. I el seu disc El mal querer, un must obligat. Lloat per crítica i públic, aquest enorme treball discogràfic està basat en un llibre que s'ha esgotat i que costa de trobar: una obra anònima escrita originalment en occità del segle XIII, ‘El román de Flamenca’. Explica la història d'una dona anomenada Flamenca que aconsegueix el que es proposa gràcies a la seva bellesa.
Rosalia beu de moltes fonts diferents, emprant el mestissatge i la fusió de gèneres en la seva proposta musical. Ella va tenir clar de ben petita que es volia dedicar a la música. En canvi, Òscar Dalmau, que ara és un referent absolut de l'humor a Catalunya, amb el que possiblement sigui el programa de ràdio més hilarant de les ones, La Competència, el que volia ser, des de sempre, era arquitecte. Però va tirar cap al camí de la comunicació, tant a RAC1 com a TV3, al costat del seu inseparable Òscar Andreu.
Ara presenta, en solitari, nou llibre. I allà s'hi veu la seva passió pels espais i els edificis. I si poden ser retro, millor. "Barcelona retro. Guía d'arquitectura moderna i d'arts aplicades a Barcelona (1954-1980)" (editorial Gustavo Gili), on recorre la seva ciutat a través de l'arquitectura retro que ha anat immortalitzant amb la seva càmera de fotos. Les obres dels arquitectes, ceramistes i escultors de més prestigi de casa nostra sota l'ull de Dalmau, que no perd l'oportunitat de fixar-se en els edificis, murals i grafismes més curiosos que s'ha anat trobant mentre passejava.
A Dalmau li agrada l'arquitectura i a Xavier Bonastre, córrer. Companys a TV3, el periodista d'esports, però, no ha tingut un any fàcil: una perforació intestinal el va deixar en coma, al límit de la mort. Tant, que fins i tot va fer que pensés: "Jo mateix em vaig donar per acabat. Per mort. Literal. Vaig buscar la llum blanca".
Una difícil situació de la que per sort per ell i per tots els que l'estimen, va poder sortir-se'n. Això sí, va haver de tornar a aprendre a caminar i a fer allò que més li agrada a banda de la seva família, els Beatles o parlar d'esports: córrer. Habitual runner, sempre que té una estona lliure es posa les sabatilles i se'n va a fer quilòmetres. Sense una destinació final o amb una línia de meta. Experiències que recull en 100 històries del córrer (Editorial Cossetània), un recull d'anècdotes dels 22 anys que fa que és corredor de curses populars.
Algú que va començar a fer periodisme esportiu, i que ara, i des de fa molts anys, és el director del programa més escoltat de ràdio a Catalunya és Jordi Basté. Al capdavant d'El món a RAC1 es tira a l'esquena sis hores de programa de dilluns a divendres. 30 hores setmanals (sense comptar els especials) són moltes hores l'any. Imaginin la de gent amb la que ha parlat després de dir "Bon dia Catalunya, benvinguts al món" des del 3 de setembre del 2007. Ara, algunes d'aquestes persones amb les que ha xerrat davant un micròfon són les protagonistes de Els meus cafès amb gent interessant (librosdevanguardia), un recull de perfils, de retrats, i on expressa el que pensa i el que sent de tots ells, amb pròleg de l'inimitable Sergi Pàmies. A banda de saber curiositats com en quin idioma s'enfada Inés Arrimadas amb el seu marit. Noms de persones de tots els àmbits que al periodista li desperten l'atenció.
Gent com Pep Guardiola, Gerard Piqué, Leo Messi, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Gabriel Rufián, Albert Rivera, Mònica Terribas, Josep Cuní, Woody Allen o Javier Bardem. Com ell diu: "és l'autobiografia del programa dels darrers 12 anys".
Basté també parla de la tertúlia dels dilluns del seu programa, on sobresurt amb mèrits propis Pilar Rahola. La periodista i escriptora, habitual d'una cita com Sant Jordi, no faltarà tampoc enguany amb una esplèndida obra, S.O.S cristians (Editorial Columna), on s'hi poden llegir reflexions com aquesta: "Sembla mentida perquè des del món occidental tenim la idea que ser cristià és fàcil, i no ens adonem d’una tragèdia que afecta milions de persones. Estem parlant de 200 milions de persones, mínim, que tenen restringida i amenaçada la vida pel fet de ser cristians. L’objectiu és fer desaparèixer les comunitats cristianes en un procés de neteja ètnica”.
Rahola és una prolífica autora, amb moltes obres al darrera. Però en canvi, qui debuta en aquest terreny és Gerard Quintana. Després d'escriure algunes de les lletres que ja formen part de la cultura catalana amb dret propi al capdavant de Sopa de cabra, ara s'ha llançat a per la seva primera novel·la: Entre el cel i la terra (Editorial Columna), on parla de relacions humanes, de secrets, d'art, d'amor, en definitiva. I ho fa com si portés tota la vida escrivint llibres.
Un Gerard Quintana que paral·lelament es mostra molt actiu a les xarxes, sobretot defensant els presos polítics i lamentant la seva injusta situació. Tres quarts del mateix que passa amb Toni Soler. El director i presentador de l'Està passant, però, a banda d'utilitzar la ironia i el sarcasme en les seves piulades o en el programa de TV3, dedicat al que fan i deixen de fer els polítics, té una altra faceta que probablement és la que més l'ompli. Paral·lelament a la seva tasca televisiva duu les lletres a la sang. D'una banda, editant l'excel·lent revista El món d'ahir. De l'altra, escrivint autèntiques meravelles com "El tumor" (Llibres Anagrama), un llibre on s'obre en canal i se sincera sobre el que va sentir i el que sent encara ara després que morís el seu pare de càncer.
Propostes variades per acabar de fer més passable el que queda de campanya electoral i perquè els reis tinguin alguna cosa profitosa a fer si la seva atapeïda agenda els hi ho permet.