Aquest diumenge acabava una de les setmanes més complicades que s'han viscut a Catalunya els darrers temps. Especialment Barcelona ha estat escenari d'unes imatges impactants, colpidores, doloroses, després de la sentència als presos polítics. Imatges de foc, agressions, manifestacions, persecucions i violència que fan mal de veure a qualsevol amb un mínim de sensibilitat. Hi ha hagut aldarulls i s'han aplicat mesures que haurien de fer avergonyir a més d'un i recapacitar més d'un altre, començant pels polítics, passant pels radicals i acabant pels cossos de seguretat. Per això unes 2.000 persones es van concentrar davant la prefectura de la policia espanyola a Via Laietana.
A.R.
Una marxa al vespre que va arribar des de la delegació del govern espanyol. Crits de “vergonya em faria ser policia” o "aquest edifici serà una biblioteca". I un pacífic i colpidor cant d'Els segadors. Ah, i una munió de llums de mòbil enceses avaluades amb un abjecte comentari segons La Razón:
S'ha de ser mesquí. Però res que ens estranyi. De la concentració, però, de la Via Laietana, destaca també un altre fet espontani, una acció commovedora que va tenir lloc durant la protesta pacífica dels manifestants. Una de les persones congregades, Eulàlia Subirà, una professora de música, es va arrencar a tocar El cant dels ocells amb el seu violoncel.
Uns moments de serenor, unes notes que en el context dels darrers dies, arriben al moll de l'os. Una interpretació del clàssic de Pau Casals que Lluís Llach ha volgut posar en coneixement després de la gravació d'una tuitaire:
Quedem-nos amb la sentida interpretació i l'encara més sentit silenci respectuós. I no, no ho busquin: no ho trobaran ni a El programa de Ana Rosa ni a Espejo público.